La dificultat de ser lliures

Recordo l’enterrament de Sartre, l’any 1980: vint mil persones van acompanyar el fèretre fins al cementiri de Montparnasse. Moltes més, durant el dia, van honrar el cadàver del filòsof. La popularitat de Jean-Paul Sartre era immensa tot i les controvèrsies que envoltaven la seva figura. La principal: ¿com podia ser que l’apòstol intransigent de la llibertat individual hagués acabat donant suport a una de les grans massacres contemporànies, la Revolució Cultural de Mao? Semblava que Sartre no conegués la realitat del que passava, però era impossible que algú tan informat com ell no ho sabés.

Això ens ho vam dir molts dels que havíem llegit apassionadament Sartre. La nàusea, A porta tancada, El mur, Els mots : llegir Sartre era gairebé una cerimònia d’iniciació per als estudiants. Resulta complicat saber-ne les causes, diverses dècades després. El de Sartre no era un pensament senzill, si bé tampoc era un pensament original. Era un cistell format per molts vímets: Marx, Nietzsche, l’existencialisme, determinat tipus de nihilisme. Sovint teixits contradictoris eren conjuntats per Sartre amb una demolidora eficàcia. La literatura conciliava els oposats que albergava la seva filosofia.

Contra l’opinió de molts crec que escrivia molt bé. Atrapava el lector, el seduïa. Llegir la trilogia Els camins de la llibertat és una de les aventures intel·lectuals més recomanables. A la ficció Sartre superava les dureses i ambivalències del seu pensament. Els seus herois eren imperfectes, fràgils, nàufrags en els corrents de la condició humana. Fracassaven però es responsabilitzaven del seu fracàs. Això els feia atractius. Hi ha raons per posar sota sospita l’actitud política de Sartre. Però la seva obra ha de ser rescatada, sens dubte.