La dignitat, rellegida
En plena negociació per a la formació d’un govern progressista a Espanya, s’ha escaigut el desè aniversari de la publicació d’un editorial insòlit, significativament titulat “La dignitat de Catalunya”, que va ser publicat de forma conjunta per tota la premsa catalana el 26 de novembre del 2009. Recordem-ne les circumstàncies: s’estava pendent de la sentència del Tribunal Constitucional, davant el qual el PP i diverses institucions havien presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya que s’havia aprovat tres anys abans, el 2006, per tots els procediments constitucionals previstos, i que havia estat ratificat en referèndum per la ciutadania catalana. L’editorial denunciava que el Tribunal Constitucional s’havia vist empès a actuar com una “quarta cambra” legislativa, i assenyalava la manca d’idoneïtat en la composició del tribunal per dictar sentència. Quan l’estiu següent el TC va cometre l’error immens d’esmenar l’Estatut, tot trencant el pacte constitucional del 1978, donava el tret de sortida al conflicte actual.
En efecte, tal com assenyalava l’editorial publicat pels dotze (!) diaris catalans, “no només estan en joc aquest o aquell article [de l’Estatut], està en joc la mateixa dinàmica constitucional” que s’havia obert en el moment de la Transició, a la qual es volia aplicar “un veritable tancament amb forrellat institucional”, de manera que, al capdavall, allò que acabaria decidint el Tribunal Constitucional era “la dimensió real del marc de convivència espanyol”. Al mateix temps, el text assenyalava que, a Catalunya, “hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat”. I advertia: “Aquests dies els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga”.
La sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, que arribava quatre anys després de l’aprovació parlamentària de l’Estatut, tenia, efectivament, tota la intenció d’acotar “la dimensió real del marc de convivència espanyol”, i ho feia des d’una perspectiva jacobina, impregnada de nacionalisme espanyol i reticent, no cal dir-ho, tant al reconeixement de la plurinacionalitat com a qualsevol cessió de “sobirania nacional” -una cosobirania que, en canvi, s’admetia pel que fa a la Unió Europea: es podia cedir sobirania a Brussel·les, però no a Barcelona-. Les conseqüències de tot plegat són prou sabudes: en pocs anys, el vot per les opcions independentistes s’ha enfilat a Catalunya fins a la ratlla del 50%.
De la història d’Espanya del segle XX n’hem après, en relació a la qüestió territorial, dues coses: la primera, que la recuperació de la democràcia, tant el 1931 com el 1978, va anar indissolublement lligada al reconeixement, per part de les forces democràtiques espanyoles, del dret a l’autonomia de bascos i catalans. La segona, que aquest reconeixement anava acompanyat de la més gran de les prevencions contra la diferència, entesa com un privilegi, i es feia enmig de les suspicàcies sobre la insolidaritat dels catalans o sobre el seu suposat supremacisme. Una de les coses més xocants d’aquests últims quaranta anys és la pervivència d’aquestes prevencions, associada al persistent desconeixement, Ebre enllà, de la realitat social catalana.
En la situació present, en una Espanya que no ha deixat de veure’s a si mateixa com un estat unitari i monolingüe, s’entreveuen pocs incentius perquè el futur govern espanyol abordi seriosament la qüestió catalana. Si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va cloure, amb pany i forrellat, la dinàmica encetada el 1978 (i ben aviat, cal dir-ho, rectificada), ¿quin incentiu tindrà el nou govern per reprendre aquella dinàmica d’obertura? ¿La consciència, potser, que hi ha una part massa important, pel seu gruix i el seu dinamisme, de la societat catalana que ha vist trepitjada la seva dignitat, i que ha de veure uns dirigents polítics i socials a la presó i a l’exili? I en conseqüència, ¿sabrà el nou govern canviar el discurs i veure que la “qüestió catalana” és un problema -el gran problema- que té Espanya?
Avui dia no sabem quants diaris catalans (l’ARA encara no hi era!) publicarien un editorial conjunt com aquell. Però potser, en un descans de les negociacions en curs, seria interessant que a Barcelona i a Madrid algú el rellegís, perquè malgrat tot el que ha passat en aquests deu anys, els seus advertiments segueixen vigents.