De qui és el dilema?

Cada dia trobo més persones que es plantegen què hi fan a les xarxes socials, especialment després d’haver vist el documental The social dilemma. Està precipitant moltes converses sobre les empreses que es lucren a base d’atrapar-nos entre notificacions i continguts. Ho fan, a més a més, persuadint-nos en el pla més visceral. El documental ve a destapar-nos coses que en realitat ja sabíem: algunes perquè les experimentem cada dia, d’altres pels escàndols de venda de dades o les interferències en processos democràtics. Res del que mostra és nou, però la diferència és en qui ens ho explica i com.

Fa temps que segueixo la pista de Tristan Harris, l’instigador del film. Va estudiar informàtica a Standford, on va especialitzar-se en disseny i persuasió. Va fundar una empresa que més tard compraria Google, on va intentar aplicar -sense èxit- principis ètics a tot el que desenvolupaven. Va sortir-ne frustrat i amb l’objectiu de fer obrir els ulls a tot el sector. Des de llavors s’ha guanyat el sobrenom de “la consciència de Silicon Valley”. De fet, que els nostres mòbils facin el recompte de quantes hores passem davant la pantalla i en quines aplicacions ho devem en part al moviment que va crear amb Time Well Spent. La seva missió avui és corregir una tecnologia que ens deshumanitza i decantar la balança cap a tecnologies que ens permetin connectar de forma sana i lliure, en què les plataformes deixin de doblegar les nostres voluntats a canvi de beneficis.

El darrer moviment i el més sonat ha estat crear aquest docudrama per on desfilen diversos exdirectius penedits d’haver creat el botó del like, els algoritmes de recomanació i pantalles infinites, o haver edificat un model de negoci basat en la nostra atenció. El reguitzell de testimonis són majoritàriament homes d’entre 35 i 45 anys, tecnòlegs formats a la Universitat de Stanford. Entonen pràcticament a l’uníson un mea culpa estèril, a menys que el propòsit fos simplement exposar-nos els seus remordiments. Un moment memorable és quan -atenció, espòiler- un d’ells expressa que, malgrat haver-ne inventat i saber perfectament com funcionen els mecanismes de persuasió, no se’n pot escapar.

Acompanyen el discurs demonitzador dels protagonistes amb economistes, psiquiatres i figures del sector tecnològic reconegudes per la seva militància en contra de les xarxes socials. A estones és com si fos un documental d’ells i per a ells, amics que han deixat de fumar i volen convèncer els altres que també ho facin. De fet, un d’ells confessa que es van inspirar en el model de les tabaqueres.

El paper que reserven als espectadors és el d’espantar-se i pràcticament fugir corrents, sobretot quan ens mostren amb píndoles de ficció com es tradueixen les confessions dels expersuasors en les vivències d’una família dels Estats Units. De la part fictícia i sobretot del personatge del Ben (el fill mitjà), cal rescatar que ens ajuden a veure que el que és digital és real en les seves conseqüències. També aporten una representació molt gràfica del fet que els algoritmes no són neutrals, sinó que els programen persones i hi projecten els seus biaixos. El director, Jeff Orlowski, ha explicat com van crear una tríada de controladors en una sala d’hologrames i botons al més pur estil Inside out.

Així doncs, The social dilemma és un docudrama necessari i pertinent, però tal com ens el mostren li sobra autolamentació, dedica massa temps a la denúncia i poc espai a la proposta. La diversitat racial i de gèneres brilla per la seva absència i obvia que les desigualtats també separen els qui poden sortir-ne i els qui no. Un excés de sensacionalisme en la part fictícia el fa efectista però no mobilitzador. El principal problema, però, és que es concentra en una ínfima part del problema. Carrega contra les xarxes socials i ho fa des de Netflix, el més semblant a un banquet etern de capítols que es reprodueixen l’un darrere l’altre. Un exemple més del lucre que competeix amb la nostra son i que arriba amb una agenda ideològica concreta.

L’autèntic dilema social no és desactivar-se les notificacions del mòbil o sucumbir-hi. El problema és com redrecem una economia en què el peix més gros es menja tots els altres. La qüestió és com ens protegim del xantatge emocional d’unes plataformes que ens desdibuixen, ens segmenten i ens posen a la venda. El que voldríem és que la innovació tecnològica fos inclusiva i responsable. I sobretot, un cop hem vist el potencial de connectar-nos i compartir, sentim la urgència de recuperar la promesa d’un espai digital lliure i franc.