Qui dinamita els ponts

A Barcelona no governarà la llista més votada, ni la coalició de partits amb programes de ciutat més compatibles. No només s’ha desaprofitat l’oportunitat de construir un pont sinó que caldrà evitar l’aprofundiment de la trinxera, que avui es cava una mica més.

Ada Colau ha revalidat l’alcaldia amb el suport del PSC i els vots de Manuel Valls, un candidat que ha sabut optimitzar al màxim la capacitat d’influència d’uns resultats mediocres, i que ahir va demostrar, com tants cops ho ha fet a França, que el seu medi polític natural és la provocació i el cos a cos.

Ada Colau és avui alcaldessa de Barcelona amb ple dret, perquè ha aconseguit els suports per ser-ho, però ella mateixa admet que li hauria agradat que les coses haguessin anat d’una altra manera.

Amb Jaume Collboni ha sabut tancar un govern de coalició, malgrat que l’alcaldessa va expulsar-lo el novembre del 2017 després d’un any i mig de col·laboració, pel suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va intervenir la Generalitat. Colau va obrir aleshores un període de penós govern en solitari amb el suport de només onze dels 41 regidors que componen el plenari. Ara governaran junts novament sense haver negociat un programa comú ni haver-lo comunicat als barcelonins, perquè la prioritat era una altra: arribar a l’alcaldia.

La pregunta que es poden fer molts barcelonins és a quin preu governarà Ada Colau depenent de Valls, un antagonista ideològic que ahir va deixar clar que “el més important era evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista” i va recordar-li obertament que sense els seus vots “avui no seria alcaldessa”. Els comuns han acceptat els vots d’un candidat que representa exactament el que ells anomenen “els poderosos”. Valls ha jugat bé les seves cartes per sortir de la irrellevància i, mentre sigui a l’Ajuntament, no deixarà passar cap oportunitat per fer valer la seva influència i captar els focus dels mitjans per impulsar la seva carrera política a Espanya. El que resulta inversemblant és que Colau digui en veu alta que els vots del candidat de Ciutadans sortiran gratis. En política res no és gratuït i menys les relacions amb els grans interessos multinacionals.

L’oposició de Maragall

Totes les noves pàgines vitals són una oportunitat d’equivocar-se i, fins i tot, d’encertar-la. Jaume Collboni ha tingut l’habilitat de no mirar al passat per facilitar un acord amb Colau, que ha prioritzat mantenir-se al poder. El mateix plantejament de costos i beneficis l’hauran de fer ERC i Ernest Maragall després d’haver guanyat les eleccions i perdut l’alcaldia. Els republicans poden empantanegar-se en la denúncia de la injustícia o intentar tibar les contradiccions a què la realitat sotmetrà l’alcaldessa, amb la inestimable col·laboració de l’Estat, que mai falla quan pot perjudicar els drets civils i polítics de la dissidència. Què farà Colau quan s’hagi de plantejar una resposta institucional a una eventual sentència dels presos polítics? Com garantirà a Joaquim Forn la seva capacitat d’exercir uns drets polítics que se li neguen a la presó? El regidor Forn va donar-li aquest diumenge una lliçó assegurant que la legitimitat que el podria portar a cridar a la confrontació el porta, precisament, a demanar diàleg i consensos. Poca estona després sortia per la porta del darrere de l’Ajuntament camí de la presó en la condició de pres polític que els comuns diuen que li reconeixen.

Però l’alcaldessa sap que aquests seran nous problemes i que, de moment, l’agafaran amb la vara de comandament a la mà.

Ernest Maragall pot tenir la temptació de fer una oposició amarga o evitar que es dinamiti qualsevol possibilitat de construir ponts i evitar que Barcelona es converteixi en la societat dividida que tan intensament desitgen alguns dels que diuen combatre-ho. Ernest Maragall va anunciar al Saló de Cent: “No serem aliats mesells i dòcils d’un suposat progressisme”. Està clar que els republicans no oblidaran com han estat bandejats per Colau. Però seria un error arraconar l’alcaldessa i condemnar-la, un cop ha estat escollida, al suport fix de socialistes i de Valls i els seus Ciudadanos. La majoria de barcelonins hi sortirien guanyant amb un govern o amb acords de progrés com més amplis millor i una majoria com més focalitzada millor en la reactivació de la ciutat, que té al davant problemes enormes.

Colau és alcaldessa de Barcelona però la vara pot convertir-se en una serp que enverini el seu carisma.