El discurs del president Torra i l'esperit del 3-O
BarcelonaL'endemà de l'agredolç primer aniversari de l'1-O, en què una minoria de manifestants van tacar el to cívic i immaculadament pacífic de l'independentisme d'aquests últims anys, el president de la Generalitat, Quim Torra, va tornar a lligar el seu futur polític a la mobilització popular, una mobilització que la nit abans l'havia desbordat a les portes del Parlament. Ho va fer marcant-se una fita a curt termini de conseqüències incertes: en la seva obertura del debat de política general, Torra va amenaçar el president espanyol, Pedro Sánchez, de retirar-li el suport si abans de novembre no pacta una fórmula per exercir el dret a l'autodeterminació. Realment difícil. Impossible. Ho sap el mateix Torra. Ho sap tothom. L'executiu de Sánchez li va respondre amb celeritat: autogovern sí, independència no. Per això fa l'efecte que el gest del president respon més a la pressió independentista al carrer, ara liderada pels CDR, l'ANC i la CUP, que no pas a un estratègia unitària menys curterminista per fer moure la posició del govern del PSOE, és a dir, per empènyer l'Estat cap a un diàleg que dugui a un referèndum pactat, i per tornar a guanyar la batalla de l'opinió pública internacional. Són dos fronts que demanen temps, constància i assumpció de la realitat sense renúncies.
Si Torra compleix l'amenaça, el govern de Sánchez pot trontollar i veure's abocat a convocar unes eleccions que, o bé portarien el mateix Sánchez al poder o, en el pitjor dels casos, farien efectiu el retorn de la dreta de PP i Cs, amb l'amenaça latent d'una més dura aplicació del 155 a Catalunya i de la fi, segurament aquesta vegada per més temps i amb pitjors conseqüències, de l'autogovern que ara exerceix el mateix Torra. La perspectiva, doncs, no és gens falaguera. De fet, implica un gran perill. El perill de recular molt més.
La gesticulació retòrica del president contrasta amb els missatges que cada cop arriben amb més solidesa tant de les presons com de l'exili, des de Junqueras a Puigdemont, missatges a favor de buscar un referèndum pactat, d'ampliar la base social sobiranista al voltant de la defensa dels drets i llibertats, i de no condicionar el Procés a nous ultimàtums que creïn expectatives difícils de complir i que al capdavall portin a una frustració i una radicalització estèrils. Però Torra se sent terriblement incòmode a l'hora d'assumir la necessitat de pensar a llarg termini i de buscar una unitat estratègica de fons. Segueix més instal·lat en la dialèctica de l'activisme que en la mirada llarga.
La divisió independentista difícilment es corregirà amb una nova acceleració. Al contrari. I encara menys servirà per conjurar el perill de fractura social, atiat per PP i Cs. L'esperit que toca reivindicar és precisament el d'avui fa un any, el que es va produir en l'aturada de país el 3-O, quan la denúncia de la repressió policial va unir una gran majoria social als carrer, com un sol poble en defensa de la qualitat i l'actuació democràtica. Aquest és el camí guanyador.
