El discurs de l’odi
XARXES. Twitter i Facebook han admès ara que van arribar a tancar fins a 359 perfils falsos, controlats pel Partit Popular, que intentaven influir en l’opinió pública setmanes abans de les eleccions del 28 d’abril. No van ser els únics comptes de partit que van posar en quarantena durant la campanya. Un altre estudi encarregat per l’organització Avaaz a Metroscopia, i publicat fa mesos, assegurava que 9,6 milions de votants potencials de l’estat espanyol (un 26,1% del total) van rebre informacions falses o continguts racistes o d’incitació a l’odi a través de WhatsApp durant l’última campanya electoral. A la bústia, entre els grups d’amics o de familiars, s’hi barregen captures de tuits amb imatges trucades, mems, consignes polítiques, exemples de catalanofòbia, missatges homòfobs o mentides que estigmatitzen la població immigrant. Ara que ens endinsem en una nova tardor electoral ens podem dedicar a fer el nostre propi recompte personal.
RETÒRICA. Però la incitació a l’odi no és exclusiva de les xarxes socials. Hem vist Donald Trump contemplar orgullós, durant un míting, com els seus seguidors cridaven en favor de l’expulsió de congressistes nord-americanes crítiques amb un sistema i un discurs racista alimentat des del mateix Despatx Oval. Fa quinze dies un diputat laborista, Tanmanjeet Singh Dhesi, va acusar el primer ministre Boris Johnson d’islamofòbia per haver comparat, en un article, les dones musulmanes amb bústies de correus o atracadors de bancs. El govern de Jair Bolsonaro és un atemptat contra els drets i les terres de les comunitats indígenes del Brasil.
L’odi s’ha convertit en un motor polític. En un instrument per a la mobilització o la fidelització d’una part de l’electorat. No són la majoria. Tampoc es busca això. Només cal convèncer els suficients. A les presidencials nord-americanes del 2016 només 70.000 votants de tres estats concrets van acabar decidint les eleccions i donant la victòria a un Trump que havia perdut en nombre de vots. Les xarxes socials són només un mitjà. Al darrere hi ha agendes concretes.
IDEARI. És la filosofia Breitbart, com la resumia un activista pels drets a les nostres dades: si el que es pretén és canviar radicalment una societat, primer s’ha d’aconseguir trencar-la i, després, un cop desmembrada, amb la manera com s’aniran recomponent les peces es podrà reconfigurar de nou a partir d’una determinada visió del món. Aquesta és la guerra de Steve Bannon. Però també l’agenda -o, com a mínim, la retòrica- d’aquest nou lideratge populista decidit a multiplicar les línies de fractura, entestat a dibuixar un nosaltres cada cop més reduït, més homogeni i confrontat a la suposada amenaça d’uns ells decidits a canviar-nos a nosaltres i el nostre estil de vida. Així en diu la pròxima presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, entestada en mantenir la polèmica nomenclatura per a una vicepresidència que barreja, en la seva cartera, immigració, seguretat i ocupació, i que ha batejat amb el nom de “protecció de l’estil de vida europeu”. Què defineix el model europeu? I què l’amenaça? El principal desafiament als valors europeus és intern, no extern. Prové de governs membres de la Unió Europea que en volen canviar la raó de ser. El projecte comunitari va ser una resposta a la història -a una història de violència i odi- i ara hi ha governs i polítics que ressusciten el passat per reescriure el present.
La degradació democràtica s’accelera perquè el megàfon és avui més poderós. Però el populisme no neix a Twitter. Tan antic com la desinformació és demonitzar el missatger.
