El xou de la consellera i la Rahola

Dissabte tornava el Preguntes freqüents a TV3. Semblava que el més tens del programa havia de ser la trobada, cara a cara, dels doctors Trilla i Mitjà, que no havien coincidit mai abans, durant la pandèmia. La trobada, en canvi, va ser d’un gran fair play. Potser el més sorprenent va ser que Cristina Puig no li fes ni una pregunta a Oriol Mitjà perquè valorés el seu estudi sobre la hidroxicloroquina al qual milers de catalans van aportar diners i al qual TV3 va donar una gran cobertura en el seu moment. De cop, l’estudi ha desaparegut del panorama periodístic i televisiu. El plat fort del programa va ser la presència de l’exconsellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, recentment destituïda pel president Torra. L’entrevista es va centrar, sobretot, en intentar fer-li repetir el que havia dit feia uns dies a Catalunya Ràdio, on va considerar que el seu cessament era conseqüència d’un canvi de cromos. Puig també li va recordar les crítiques que, com a consellera, va llançar a TV3 i al programa per canviar amb massa facilitat al castellà en comptes de fer servir la traducció simultània. Va ser divertit quan la presentadora es va defensar dient que al FAQS això no ho feien i, per demostrar-ho, va preguntar en català al col·laborador que venia de Madrid: “Portes orellera?” El col·laborador no la va entendre i, immediatament, Cristina Puig va fer el que la consellera li retreia, donant-li la raó: “ Que si llevas pinganillo...” Ara bé, a l’hora d’abordar el tema de la pèssima gestió de Vilallonga al capdavant de la conselleria, Puig va recórrer a la vella estratègia del cosí del Zumosol. En comptes d’assumir personalment el gruix periodístic d’aquest assumpte, va treure el valuós comodí de Pilar Rahola, que sempre proporciona més rebombori. Puig es va limitar a llegir el que havia escrit la periodista en un article de La Vanguardia en què carregava contra l’exconsellera. I, automàticament, com qui treu el gladiador a l’arena, va fer sortir la Rahola d’entre les bambolines. La batalla estava servida: Vilallonga contra Rahola.

La greu crisi del sector de la cultura i la seva gestió es va resoldre amb un combat, com si convidada i col·laboradora fossin dos ninots de fira. Rahola va començar atacant per complir amb les expectatives de l’espectacle. Vilallonga s’hi va tornar titllant-la de “senyora desinformada” i preguntant-li si allò és el que li havien fet dir. La periodista, ofesa, va contraatacar amb to desafiant, demanant-li si de veritat creia que a ella algú li deia el que havia de dir. Rahola fins i tot li va retreure a Vilallonga que havia sortit poc per televisió, com si sortir-hi fos garantia d’alguna cosa. Això és el que dona audiència i trending topics, però també és la gran diferència entre el periodisme i l’anomenat infotainment. En comptes del rigor d’una entrevista ben feta i d’aprofundir en els aspectes importants, es munta un xou esperpèntic on el de menys són els arguments. El Preguntes freqüents pot servir d’entreteniment els dissabtes a la nit, però de vegades és un exemple d’insubstancialitat periodística.