Disminuïts emocionals en una sala d’operacions
'Esmorza amb mi' es pregunta què els passa a aquests nois i noies que viuen les relacions sentimentals amb apatia o amb estultícia
Barcelona‘Esmorza amb mi’ SALA BECKETT 17 DE MAIG
Ivan Morales va sorprendre ara ja fa set anys amb l’obra Sé de un lugar, en què tractava l’amor i el desamor d’una parella trencada amb prou singularitat per destacar en una temàtica tan visitada i recurrent. Al seu nou treball, estrenat a la Sala Beckett, Morales reincideix amb un text menys entranyable, més fred i més amarg, poblat d’un desolador desamor i d’una oralitat entretallada molt actual que corre en paral·lel amb la incapacitat dels personatges per sentir.
Esmorza amb mi indaga des de l’aparent, i no tan aparent, banalitat de les converses les entranyes dels quatre protagonistes i a la fi projecta una trista imatge de tots ells i fins i tot la pertorbadora sensació dels estralls de la immaduresa emocional. Es pregunta què els passa a aquests nois i noies que viuen les relacions sentimentals amb apatia o amb estultícia. On és el foc que embolica l’ànima i es beu el seny? On és la necessitat de l’altre més enllà de la pulsió sexual?
Fills del fracàs del romanticisme
Segurament són uns imberbes emocionals, uns disminuïts sentimentals que arrosseguen les seves solituds sense establir cap mena de comunicació amb els altres. Caminen sols a la vida tot explicant-se amb monòlegs que no esperen cap resposta. Són fills del fracàs del model establert per les cançons romàntiques, d’una mitologia contemporània que no suportava la confrontació amb la realitat individual. La Natàlia ha tingut un accident de trànsit i pateix encara la tristor del seu últim fracàs sentimental, que apaivaga sexualment amb el mur intel·lectual del Salvador, un músic que grava futilitats i cançons per a discoteques. La Carlota s’agafa a l’amor inconsistent modelat per idees prefixades del Sergi mentre albira un desig secret que sap que no porta enlloc.
Tots quatre, i els espectadors, estan situats en un espai singular. Una graderia semicircular que evoca tant una sala d’operacions -o potser d’autòpsies- com la pista d’un petit circ, en una posada en escena imaginativa, amb unes interpretacions captivadores i amb algunes escenes tan rotundes com brillants: el monòleg de la Natàlia enfront de l’estultícia del Salvador i el diàleg entre aquest i el Sergi als lavabos d’alguna disco. Altres estan una mica dilatades, com si Morales seguís els ritmes cinematogràfics d’Eric Rohmer, amb qui no en va es va inspirar per a Sé de un lugar. Anna Alarcón sedueix amb la mirada. Andrés Herrera dona vitalitat i geni a aquest músic fracassat i amant accidental. A Mima Riera li escau molt bé el perfil dubitatiu i badoc de la Carlota, però qui al nostre entendre compon el personatge més complet, i l’únic que, a la fi, quan arriba l’esmorzar, ens desperta una mica de tendresa, és el pobre Sergi de Xavi Sáez.