Si dissenyes, fas política

BarcelonaEl Museu del Disseny de Barcelona agafa la bèstia per les banyes. En comptes de regalar-se un catàleg de meravelles narcisistes, munta una exposició que vol aportar “una reflexió crítica sobre el rol del dissenyador” i la funció del disseny com a eina de transformació social. Així defensa la directora del museu, Pilar Vélez, la mostra Victor Papanek: la política del disseny, que es pot visitar des de demà fins al 2 de febrer. L’exposició és una mena d’assaig sobre la figura de Papanek (1923-1998), el teòric que ja als anys 60 va entendre que el disseny no podia fugir d’estudi davant conceptes com la sostenibilitat, la justícia social i els estralls del consumisme. Per tant, no és una retrospectiva purament material, no hi ha un reguitzell d’objectes, ginys i solucions gràfiques, sinó més aviat una translació del que el mateix Papanek va proposar a Disseny per al món real (1970), encara avui un dels llibres de referència. “El que ell impulsava és un disseny socialment responsable”, recorda Vélez, que ha implicat estudiants de disseny en les activitats que complementen la mostra.

“El disseny sempre té implicacions morals i ètiques. Ens agradi o no, és una professió política”, diu Amelie Klein, especialista en disseny contemporani del Vitra Design Museum alemany i comissària de la mostra juntament amb Alison J. Clarke, professora de la Universitat d’Arts Aplicades de Viena i directora de la Fundació Victor J. Papanek. Aquesta raó política lliga el recorregut pels quatre àmbits de l’exposició. El primer és una immersió en la xarxa de connexions d’un home nascut a Àustria que va arribar als Estats Units fugint del nazisme i que va assimilar tota mena d’influències, dels postulats arquitectònics de Frank Lloyd Wright a la filosofia política de Marcus i l’aldea global de McLuhan. El segon lliga la vida professional de Papanek amb uns esdeveniments històrics que inevitablement van marcar la seva feina, de la mateixa manera que les convulsions socials del segle XIX van marcar el moviment Arts & Crafts.

En el cas de Papanek, les necessitats de la postguerra, el consumisme de l’era pop i la lluita pels drets civils s’escolen en la filosofia d’un dissenyador que, molt connectat amb creadors escandinaus, va idear “el mobiliari nòmada, els primers dissenys pre-Ikea”, tal com diu Clarke. “Papanek tenia una idea anticorporativa: volia ajudar el món a sortir de les dinàmiques imposades per les grans multinacionals. També estava en contra del disseny d’objectes d’un sol ús. Tanmateix -continua Clarke-, no era un heroi ni un guru, sinó un home del seu temps que també tenia contradiccions, com ara el fet que rebia finançament de l’exèrcit nord-americà”. Un dels mèrits de l’exposició és que no amaga aquestes contradiccions. Tampoc les de la mateixa exposició. Per a Papanek, assegura Clarke, “el disseny treballa a favor del medi ambient, no contra el medi ambient”. I l’exposició té com a patrocinador global el grup Volkswagen, responsable d’haver manipulat les emissions dels seus vehicles.

“Tots som una minoria”

Victor Papanek: la política del disseny també mostra tant la fascinació com el rebuig que sentia per la cultura pop, a més de la radicalitat d’aquest “activista antidisseny” que va ser “molt crític amb el disseny nord-americà”. Igualment, les comissàries posen en evidència “els canvis d’identitat” que va experimentar. “Una mica com Madonna”, suggereix Clarke.

L’exposició, però, obre el camp d’acció més enllà de Papanek. En el tercer àmbit, titulat Hi ha algú normal aquí?, es mostren treballs de dissenyadors que van ser alumnes seus i que en molts casos van dur a la pràctica supòsits teòrics de Papanek, com ara considerar la inclusió social com a eix de la seva feina i qüestionar la idea de normalitat. “Tots som una minoria, d’una manera o una altra”, diu Klein. És aquí on el disseny revela una funcionalitat política, en el sentit que posa el focus en “les persones tradicionalment poc representades en el procés de disseny”: infants, dones, gent gran, discapacitats... En aquesta secció hi ha interessants reflexions sobre els costos polítics dels processos de producció, una mirada crítica que s’eixampla en l’últim àmbit, on les comissàries fan dialogar el llegat teòric de Papanek amb obres d’artistes contemporanis com Jim Chuchu, Julian Oliver, Dan Perjovschi i el grup Forensic Architecture, entre d’altres.