Divendres Sant fem una barbacoa
Una colla d'alumnes de primer d'ESO visiten Santa Maria del Mar. La professora els fa una explicació abans d'entrar a l'església i, sobretot, mira de contestar a les preguntes dels nois. Sento que parlen de la Setmana Santa i, tafaner com sóc, m'afegeixo discretament al grup. Què vol dir aquest cartellet que posen damunt la creu, amb les lletres INRI? D'on ve, això dels palmons? I les palmes? Què vol dir Setmana Santa? La professora fa esforços per fer un relat allunyat de dogmes i doctrines, parla dels cristians en tercera persona i quan li pregunten si tot això va passar de debò els diu que no se sap. Els diu que els creients pensen que sí, que l'home clavat a la creu era el fill de Déu, i que al tercer dia va ressuscitar. Un dels alumnes li pregunta per què diuen que va ressuscitar al tercer dia si de divendres a la tarda a diumenge al matí amb prou feines n'hi van dos. Un altre pregunta per què es va deixar matar d'una manera tan espantosa si resulta que tenia el poder de reviure. Una noia, probablement influïda per la pel·lícula d' El codi Da Vinci , vol que la professora els parli de Maria Magdalena.
És una llàstima que, abandonada la creença, s'hagi perdut també la cultura. Ningú no creu en Thot, Isis i Osiris, però està bé saber-ne alguna cosa per aproximar-nos a la cultura egípcia. Però el que no cal és conservar antigues festes egípcies al calendari. Tampoc aquí té gaire sentit, en una època en què només una minoria creient sap alguna cosa sobre la Setmana Santa, seguir mantenint aquest nom per a uns dies festius de primavera. Als mateixos creients els hauria de resultar estrany, i fins i tot irreverent, sentir frases com ara "Per Setmana Santa me'n vaig a Londres" o "Divendres Sant fem una barbacoa", en què resulta evident el contrast entre el sentit religiós d'aquests dies i la realitat més prosaica. Setmana Santa hauria de ser com el Ramadà, una denominació que es reserva exclusivament per a l'ús dels creients.
