Diversitat i mesquinesa
Qualsevol biòleg, ecòleg, botànic… de fet, qualsevol persona amb sensibilitat i intel·ligència, reconeixerà que el tresor més preciós del planeta Terra, el recurs natural més espectacular, és la seva diversitat. Genial ventall de formes, colors, sons, funcions, assolits mitjançant un procés de milions d’anys d’evolució. Com altres ja han dit, cada vegada que es perd una espècie el planeta mor una mica amb ella, baixa un esglaó del pinacle evolutiu.
Quantes espècies hi ha a la Terra? Un estudi publicat el 2011 a la revista PLOS Biology per investigadors de les universitats de Hawaii (EUA) i Dalhousie (Canadà) estimava el nombre d’espècies en 8.700.000, un 75% a la terra i un 25% al mar. L’estudi oferia una dada particularment interessant: suggeria que el 86% de les espècies a la terra i el 91% de les espècies al mar encara no s’han descobert. Un benefici col·lateral però important de la diversitat és que animals i plantes són un repositori il·limitat de productes amb utilitzacions diverses, sobretot en medicina.
El desenvolupament de capacitats cognitives com pensar, imaginar o crear fa que l’ésser humà representi el zenit de l’evolució biològica. Entre aquestes capacitats hi ha la de parlar, el llenguatge. Un desenvolupament extraordinari perquè a partir d’un nombre limitat d’unitats (lletres i sons), sense significat en elles mateixes, és possible generar combinacions per crear unitats més grans (paraules), que, combinades, ofereixen un nombre infinit de missatges diferents.
Quantes llengües hi ha al planeta Terra? L’onzena edició de l’ Encyclopædia Britannica (1911) en proposava al voltant de 1.000, que van anar augmentant en el transcurs del segle XX, en part com a resultat del descobriment de llengües en zones prèviament no explorades. L’Ethnologue (publicat per SIL International), la font lingüística més respectada, presentava l’any 2014 una llista classificada de 7.106 llengües, algunes més que les 300 esmentades per la senyora Colau recentment en l’anunci del seu nou partit.
Per què és important el llenguatge? Noam Chomsky, lingüista extraordinari, activista polític i professor al Massachusetts Institute of Technology, deia en una conferència en rebre el prestigiós Sydney Peace Prize el 2011: “Una llengua és més que sons i paraules. És el repositori de cultura, història, tradicions, la completa i rica textura de la vida humana i la societat. La pèrdua d’una llengua és un cop seriós no només per a la comunitat sinó per a tots aquells que aspiren a entendre alguna cosa de la naturalesa dels éssers humans, de les seves capacitats, dels seus assoliments…” Parafrasejant Stephen R. Anderson, de la LSA (Linguistic Society of America), quan una llengua mor el planeta mor una mica amb ella, perquè la connexió d’una comunitat amb el seu passat, les seves tradicions i els seus valors desapareix.
¿Com es porta el tema de la diversitat a Espanya? La base ideològica de les compulsions centralitzadores prevalents a Espanya des del segle XV és l’homogeneïtat, just el contrari de la diversitat. Des d’una perspectiva social evolutiva, Espanya és un fracàs de grans dimensions. Protagonistes significatius de la política espanyola actual, tant de dretes com d’esquerres, demostren una ignorància immensa i una mesquinesa sense límits, només explicades per un concepte ranci i obsolet del planeta en què vivim. Els senyors i senyores Rajoy, Rivera, Guerra, González, Díaz, Levy i tants altres dels seus sequaços haurien de ser jutjats i exiliats a un planeta, no necessàriament proper, on la llum i la temperatura fossin sempre les mateixes i, naturalment, només es parlés castellà.
L’actitud intel·ligent hauria hagut de ser exactament la contrària: protegir i promocionar les llengües i els dialectes que existeixen a la Península, particularment les minoritàries; encara més, respectar, ensenyar, encoratjar la diversitat dels diversos països que hi coexisteixen, perquè la diversitat enriqueix tothom. Deia Max Weinreich, en referència a l’ídix: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina”. Una simplificació, ens recorda altra vegada Anderson, ja que una llengua s’entén en el context de cultura, tradicions, economia, autoritat, consciència social, sobirania i sentit d’estat. Així, la compulsió patològica espanyola d’arraconar i menystenir llengües i cultures no és un fi en si mateix; és, simplement, un poderós instrument de dominació. No sé si el senyor Iceta ho acaba d’entendre, això.