El documental que ha de veure el papa Francesc
Aquesta setmana, a Documentos TV, de La 2, van emetre un documental dirigit per Marie-Pierre Raimbault i Eric Quintin de la prestigiosa cadena francesa Arte. Las monjas esclavas és una investigació televisiva molt exhaustiva, feta a nivell internacional i que ha durat dos anys, sobre els abusos sexuals i violacions que han patit dones religioses d’arreu del món. Fa més de dues dècades que ho estan denunciant sense aconseguir cap atenció. Tot el que revela el documental és tan bèstia que costa de creure si no fos perquè, periodísticament, és molt sòlid. Las monjas esclavas és impactant perquè no és un relat sobre una teoria de la conspiració sense concretar els casos sinó que és molt específic en tot el que exposa: la majoria de víctimes que entrevista donen la cara i identifiquen amb noms i cognoms els seus predadors. No només expliquen les seves històries personals, terriblement dramàtiques, sinó que donen noms de congregacions, sacerdots, hospitals, llocs, dates i fins i tot seminaris on algunes monges han intentat denunciar la situació que pateixen moltes dones a les congregacions, i només han obtingut el silenci com a resposta.
En el documental s’explica, a part dels casos individuals, un sistema de proxenetisme clerical alarmant. Superiores confabulades que envien les germanes més joves als seus superiors religiosos a canvi de diners per a la congregació. Algunes d’elles acaben expulsades de la comunitat per haver-se quedat embarassades. Altres fins i tot són obligades a avortar per una Església que públicament prohibeix i considera pecat l’avortament. Els abusos i violacions a les monges han trigat a denunciar-se perquè, d’acord amb l’adoctrinament eclesiàstic, algunes ho consideraven un acte de penitència. Ho interpretaven com un fet que Déu havia volgut per a elles. O que els sacerdots eren els intermediaris d’una cosa que implicava el fet d’estar casades amb Déu. A més, denunciar un sacerdot suposa injuriar l’Església i implica profanar el vot d’obediència. La vergonya per haver incomplert el vot de castedat també les ha obligat al silenci. L’estructura perfecta per perpetuar les violacions. L’únic criticable del documental és la manera com han entrevistat algunes de les persones que prefereixen preservar el seu anonimat, a través d’una reixeta que simula un confessionari. El final és contundent: els responsables del documental s’han passat dos anys fent gestions perquè el papa Francesc doni audiència a dues de les víctimes que hi apareixen. Però el Vaticà només ho accepta si es fa en privat, sense càmeres i sense la presència de periodistes. Tant les exreligioses com els responsables del documental no ho han acceptat per no contribuir, encara més, al secretisme que l’Església ha imposat en aquest assumpte. Ja que el papa Francesc continua sense escoltar les dones de l’Església víctimes d’abusos i violacions, seria convenient que, com a mínim, algú li fes arribar el documental perquè el veiés.
