‘Dogville’ o la maldat contra les dones

BarcelonaSi el Dogville de Lars Von Trier era una pel·lícula estèticament teatral -amb aquella escenografia amb ratlles blanques pintades a terra-, el Dogville de Sílvia Munt és el contrari: un espectacle cinematogràfic. La directora no ha pretès fer una translació literal d’aquell impactant film del 2003 sobre l’abús contra una forastera que arriba a un poble de Colorado buscant refugi. Munt s’ha ajudat del dramaturg Pau Miró per aixecar una versió titulada Dogville: un poble qualsevol, que se centra en el mal que s’infligeix a les dones per motiu de gènere, i especialment a les dones joves. La Sala Fabià Puigserver es convertirà del 9 de maig al 9 de juny en l’epicentre del mal, un centre cívic que serà la salvació de la noia -i progressivament també el seu infern- mentre una gran pantalla mostrarà les escenes que passen a l’exterior.

Bruna Cusí té el difícil i perillós repte de fer el paper que al film interpretava Nicole Kidman, una noia fràgil i idealista que si llavors fugia d’uns mafiosos ara s’escapa d’un pare corrupte. “L’obra comença amb la Bruna corrent i s’acaba amb la Bruna corrent. De què s’escapa? -planteja Pau Miró- Primer d’un pare que està podrit i després d’una altra figura que torna a ser decebedora. En definitiva, s’escapa del relat masculí”. Aquest home que s’aprofita de la vulnerabilitat de Cusí l’interpreta David Verdaguer. Tots dos van ser escollits per càsting. Una desena d’actors, entre els quals Andreu Benito, Lluís Marco, Àurea Márquez, Anna Güell, Josep Julien i Alba Ribas, interpreten el poble, testimoni i còmplice del mal.

Munt va escollir Dogville per parlar “del mal que tots portem a dintre”, una qüestió que li preocupa profundament. “És important no parlar de bons i dolents, sinó de la fina línia que hi ha entre una cosa i l’altra; del mal que fins i tot fa la bona gent”, diu la directora citant Hannah Arendt i el seu concepte de la banalitat del mal. Per a Munt, l’obra reflexiona sobre el poder, la hipocresia, la consciència individual i col·lectiva, el capitalisme, el poder del grup sobre l’individu i del líder sobre el grup, de la família com a espai protector dels pecats, de l’amor mal entès i de com l’explotació es pot camuflar com un acte de generositat. Davant les atrocitats “ens defensem, ens justifiquem, ens camuflem en el líder, el grup, la família o el país per justificar pors i dubtes, i això crea el 90% del mal del món”, insisteix . “La veritat és polièdrica, però sempre està a favor nostre”, critica.

Per anar més enllà de Von Trier va caldre tallar la “síndrome d’Estocolm” amb el film, que tot l’equip de l’obra havia vist. L’espectacle s’ha buidat de referents religiosos i dels paral·lelismes entre la protagonista i Jesucrist. Munt vol acostar l’obra a la vida i al segle XXI per reflexionar sobre com l’alliberament de la dona occidental s’ha aconseguit sovint a partir de l’explotació de la dona immigrant; o bé sobre el culte a la personalitat dels creadors que manipulen les persones al servei de la seva obra. La Grace de Von Trier es distanciava del mal tracte que patia a través de la seva consciència ètica de creure en la societat. La Virgínia de Sílvia Munt no és així, diu Bruna Cusí: “És més jove i ingènua. I és més tràgica perquè és més emocional, visceral, real”.