DOLORS VIDAL CASELLAS: “El turisme de sol i platja també té valor, però n’hem de corregir la cara lletja”

En una estada de tres anys a Florència, Dolors Vidal Casellas va sentir-se seduïda per la manera com la ciutat sabia treure rèdit turístic del seu patrimoni cultural. Era una època en què a Catalunya imperava el turisme de sol i platja i ella va decidir posar el seu gra de sorra perquè aquí també el turisme veiés en la cultura un filó per créixer i guanyar prestigi. A aquesta tasca s’hi ha dedicat durant 30 anys, amb la docència universitària, la recerca i la transferència de coneixement. Després que, l’any 1996, la formació turística entrés a les universitats, Vidal va dirigir el primer màster de l’Estat dedicat al turisme cultural, creat el 2009. Ha sigut degana de la Facultat de Turisme de Girona, d’on actualment és professora, i és la responsable del grup de recerca del Laboratori Multidisciplinari de Recerca Turística i directora de la Càtedra de Gastronomia, Cultura i Turisme Calonge i Sant Antoni. En reconeixement a la seva trajectòria, el 9 de gener va rebre de la Generalitat la Medalla del Turisme de Catalunya.

Se la considera pionera en l’estudi del turisme cultural a l’estat espanyol. Què la va moure a dedicar-se a aquesta branca quan aquí gairebé ningú en parlava?

Vaig estudiar història de l’art i abans de posar-me a treballar vaig decidir fer un viatge llarg. Era l’any 1979, i com que em van oferir una feina a Florència, m’hi vaig quedar durant tres anys. Allà vaig veure que s’hi organitzaven activitats culturals que tenien un èxit turístic enorme, impressionant. Això em va colpir. Vaig constatar que aquella ciutat, i Itàlia en general, era molt receptiva a tot el que els semblava nou i interessant a nivell cultural, que tenia un sistema de màrqueting molt avançat i que aconseguia atreure persones d’arreu del món a qui els interessava la cultura. D’alguna manera tot allò em va despertar les ganes d’aprendre què s’estava fent allà, com vinculaven la cultura i el turisme, com mostraven la seva cultura i com feien de Florència una ciutat aparador mostrant, per exemple, l’obra d’un gran artista dels Estats Units quan encara no s’havia exposat en aquell país, i venia gent d’arreu del món a veure-la.

¿I va decidir importar aquell model a Catalunya?

En primer lloc, vaig voler aprendre què es feia allà parlant amb els responsables de les exposicions, amb el regidor de Cultura i amb altres representants del sector turístic. Posteriorment, vaig fer cursos sobre turisme cultural, inicialment a Tolosa, perquè aquí no hi havia estudis de postgrau sobre turisme. Des de llavors he tingut molt clar que el prestigi turístic d’un espai està vinculat al seu prestigi cultural i vaig decidir dedicar-me a aquesta branca.

Aquells anys el turisme aquí estava en ple auge. ¿No hi havia cap iniciativa que lligués turisme i cultura?

Durant molt de temps el turisme i la cultura s’han vist aquí com dues coses diferents i fins i tot contradictòries. Recordo que l’any 83 es va posar a la venda l’edifici de la Pedrera i ni l’Ajuntament de Barcelona ni les altres administracions hi van veure un filó de turisme cultural. El va comprar la Caixa de Catalunya, que amb un projecte molt interessant de Daniel Giralt-Miracle el va convertir en un centre d’atracció turística, tot i que, de fet, ja ho era: sense que ningú els digués “Aneu a visitar aquell edifici”, els visitants s’hi aturaven al davant i hi feien fotos.

En què s’ha avançat des de llavors?

S’han fet grans passos. Pensa que aquí vam haver d’esperar a l’entrada del segle XXI perquè els estudis de turisme s’incorporessin de ple a la universitat. Fins llavors el turisme s’entenia com un servei, s’estudiava com una formació professional de segon grau, per aprendre a servir en un hotel o tasques similars, mentre que l’àmbit de recerca en turisme era molt minoritari i estava principalment en mans de consultores privades. Actualment la recerca i formació universitària en turisme manté una bona entesa amb les empreses del sector, perquè ens necessitem mútuament, perquè és necessari saber el que desconeixíem sobre la història del turisme, sobre el que s’ha fet bé i el que s’ha fet malament. També hem avançat en l’exportació del coneixement en turisme. Som un país fortíssim en turisme i tenim la responsabilitat d’exportar a altres països el que hem après aquí. I hem aconseguit unir turisme i cultura de manera que tots dos sectors se sentin còmodes i satisfets.

¿Com creu que caldria gestionar el turisme creixent en ciutats com Barcelona i Girona per evitar la turismofòbia?

París no és turismofòbica, malgrat que rep milions de turistes, i això és perquè des del principi allà han tingut molt clar que el patrimoni que tenen i les activitats que ofereixen són per a tot el món, no per al consum local. Això ho hauríem de tenir clar nosaltres també. A París saben que el fet de ser una ciutat potent turísticament els permet tenir influència francòfona al món.

¿Creu que el turisme de sol i platja perdrà en relació amb el turisme cultural?

No ho crec. El sol i la platja són una meravella, sobretot per a la gent de països que no veuen gairebé mai el sol. El sol i la platja també són un valor cultural, depèn de com ho presentis. Hauríem de corregir la cara més lletja d’aquest tipus de turisme, com ara el servei o el menjar de baixa qualitat. Potenciar la qualitat, més que no preocupar-nos per la quantitat. Oferir, per exemple, zones silencioses a la platja o iniciatives que apostin per la sostenibilitat.

S’ha anunciat un front comú del sector turístic de les comarques gironines per consensuar les línies de creixement a partir de cinc grans debats.

Ho trobo molt positiu i necessari, perquè s’analitzarà què s’ha dit i s’ha fet abans en turisme, què no s’ha fet i què cal reorientar. No ens podem posar a fer coses sense saber res del passat. Això és essencial a l’hora d’elaborar aquest pla estratègic de futur per a un sector, el turisme, que és un puntal estratègic de l’economia, de la cultura i de la societat catalanes.