La dona de la marató
Diumenge més de cinquanta mil persones corren una de les maratons més famoses del món: la de Nova York. Aproximadament el 42% dels participants seran dones. És un bon dia per recordar una de les dones que van fer història i que van contribuir a convertir aquesta cursa en una de les més importants del món. L’atleta noruega Grete Waitz la va guanyar fins a nou vegades en deu anys. La primera, el 1978. El seu nom també es faria gran a Nova York perquè va aconseguir batre el rècord mundial fins a tres vegades. És una de les maratonistes més importants de la història i qui va donar l’impuls necessari per consolidar les dones en aquesta disciplina. Grete Waitz, que va morir de càncer el 2011 amb només 57 anys, sempre recordava la primera marató de Nova York com l’experiència més sorprenent i èpica de la seva trajectòria. Quan el 1978 va rebre la proposta de Fred Lebow, l’aleshores director de la cursa, ella només havia aconseguit títols nacionals i internacionals en distàncies curtes. No havia corregut mai els quaranta-dos quilòmetres d’una marató, com a màxim n’havia fet dinou. Waitz era conscient que Lebow li feia la proposta no pas perquè guanyés sinó per estimular la presència de dones i tenir algú que marqués un ritme de sortida fort. Va ser el marit de Grete, el Jack, qui la va convèncer d’acceptar el repte. El fet de viatjar junts a Nova York era llaminer i s’ho van prendre com una segona lluna de mel. Només d’arribar a la ciutat van celebrar-ho amb un bon àpat en un restaurant de Manhattan. Van menjar un còctel de gambes, un filet mignon, un gelat i, per beure, una ampolla de vi negre. La dieta idònia per córrer una marató l’endemà de bon matí.
Grete Waitz es va situar a la part davantera de la zona de sortida ben d’hora. Va assegurar-se de no perdre aquella posició mentre corria, però no va trigar a adonar-se que aquell recorregut seria infernal. Se sentia incòmoda i frustrada. No sabia quina distància havia corregut, tampoc coneixia la ciutat ni el recorregut i se sentia desorientada. Li havien parlat de Central Park i recordava que cada vegada que veia uns quants arbres al seu davant es pensava que era allò, cosa que li suposava una decepció constant. L’anhelat Central Park no arribava mai. Waitz recordava que l’únic que la mantenia motivada era maleir el seu marit per haver-la posat en aquella situació. Quan per fi va creuar la meta i va trobar el Jack esperant-la, el primer que va fer va ser tirar-li les sabatilles pel cap. Però el que Grete no s’esperava és que acabava d’establir un nou rècord mundial: 2 hores, 32 minuts, 29 segons i 2 centèsimes. Dos minuts per sota de l’anterior rècord. I l’esperaven molts anys per endavant per millorar aquell temps.
La trajectòria de Grete Waitz i les seves marques van ser determinants no només per atraure l’atenció dels mitjans, sinó també perquè sis anys després del seu debut la marató femenina fos inclosa com a prova en els Jocs Olímpics del 1984 a Los Angeles. Uns Jocs, per cert, en què no va aconseguir la medalla d’or tot i ser la favorita. Se la va emportar la seva màxima rival, la nord-americana Joan Benoit, amb qui sempre es van fer la guitza respecte als rècords mundials esgarrapant-se segons l’una a l’altra.