Donald Trump i l’Innominable
Han passat gairebé sis mesos des que Donald Trump es va situar davant de Jeb Bush en les enquestes dels votants republicans. Aleshores la majoria de comentaristes van fer cas omís del fenomen Trump, que consideraven passatger, i van pronosticar que els votants aviat tornarien a inclinar-se per candidats més convencionals. Lluny d’això, però, el seu avantatge no para de créixer. I encara crida més l’atenció el fet que el triumvirat dels insults -Trump, Ben Carson i Ted Cruz- tingui ara el suport d’aproximadament el 60% de l’electorat de les primàries.
I tot això per què passa? Al cap i a la fi, els candidats contraris a l’establishment que ara dominen el camp de joc, a més de ser profundament ignorants en matèria política, tenen el costum de dir falsedats i després es neguen a reconèixer els errors. Com és que els votants republicans no en fan ni cas, d’això?
Bé, en part la resposta deu ser que el partit els ha ensenyat a no fer-ne cas. Les bravates i la bel·ligerància com a substituts de l’anàlisi, el menyspreu de qualsevol mena de resposta mesurada, la negació dels fets incòmodes reflectits pels mitjans progressistes... tot això no va aparèixer de sobte al Partit Republicà l’estiu passat. Ben al contrari, ja fa molt de temps que són elements fonamentals de la marca del partit. Així doncs, com poden saber els votants si algú s’ha passat de la ratlla?
Parlem, en primer lloc, del llegat de l’Innominable.
No sé quants lectors recorden les eleccions del 2000, però durant aquella campanya els republicans van intentar -amb força èxit- que es parlés de la capacitat de caure bé i no de política. Representava que havies de votar George W. Bush perquè era la mena de persona amb qui t’ho passaries bé prenent una cervesa, no com aquell plom estirat d’Al Gore, sempre parlant de dades i xifres.
I quan Gore mirava de parlar sobre les diferències entre les propostes polítiques, Bush no contestava sobre el fons de la qüestió, sinó que es burlava dels números mal fets del seu oponent, una expressió alegrement recollida pels seus partidaris. La premsa va contribuir a aquesta banalització deliberada: consideraven que Gore perdia els debats no perquè s’equivoqués sinó perquè -segons els periodistes- era un tibat i gastava aires de superioritat, a diferència de G.W., poc sincer però afable.
Després va venir l’11 de Setembre, i a aquell paio tan afable ens el van vendre com un dirigent guerrer. Però aquell canvi d’imatge no va anar mai acompanyat d’arguments de pes sobre política exterior. Bush i els seus assessors van vendre arrogància. Era l’home a qui podíem confiar la nostra seguretat perquè parlava amb contundència i anava vestit com un pilot de combat. Afirmava amb orgull que qui decidia era ell, i les decisions les prenia segons el que li dictava el seu instint.
El subtext era que els autèntics líders no perden el temps reflexionant, que escoltar els experts és un signe de debilitat i que en realitat tot és una qüestió d’actitud. I mentre els desastres de Bush a l’Iraq i Nova Orleans acabaven amb la fe dels nord-americans en els seus instints, l’exaltació de l’actitud per damunt de l’anàlisi anava incrementant la seva influència en el partit, una evolució que es va posar de manifest quan John McCain, que en altres èpoques havia sigut famós per la seva independència política, va triar com a companya de candidatura una persona tan manifestament incompetent com Sarah Palin.
Així doncs, Donald Trump com a fenomen polític encaixa a la perfecció en una línia de successió que ve de G.W. i passa per Sarah Palin i, des de molts punts de vista, representa perfectament el corrent majoritari del Partit Republicà. Per exemple, ¿us va sorprendre que Trump revelés que admirava Vladímir Putin? Només expressava un sentiment que ja estava molt estès al seu partit.
Mentrestant, què ofereixen com a alternativa els candidats de l’establishment? En matèria política, no gran cosa. Recordeu que, quan era el presumpte favorit, Jeb Bush va reunir un equip d’ especialistes en política exterior, persones que tenien prestigi acadèmic i càrrecs en think tanks de dretes. Però l’equip estava dominat per neoconservadors de la línia dura, gent convençuda -malgrat els fracassos del passat- que l’alarma i la por resolen tots els problemes.
En altres paraules, la política que exposava Bush no era gaire diferent de la que ara ens expliquen Trump i d’altres; no ens va oferir res més que bel·ligerància recoberta d’una fina capa de respectabilitat. Marco Rubio, que ha esdevingut el seu successor com a favorit de l’establishment, s’hi assembla molt, amb l’afegitó d’algunes evasives. Per què ens ha de sorprendre que aquest estil es vegi superat per la bel·ligerància descarada dels candidats que no tenen el suport de l’establishment?
Per si de cas teniu dubtes, entre els demòcrates no hi hagut res que s’assembli a aquest procés. Quan Hillary Clinton i Bernie Sanders debaten -posem per cas- la regulació financera, el debat és de debò, amb dos candidats evidentment molt ben informats sobre el tema. El discurs polític nord-americà en general no ha baixat de nivell; només ha baixat el de l’ala conservadora.
Tornant als republicans, ¿això vol dir que Donald Trump al final serà el candidat? No en tinc ni idea. Però hem de ser conscients que no ha arribat de sobte a la política dels republicans des d’un univers alternatiu. Fa molt de temps que el partit s’encamina cap a ell o algú com ell.