Dones i gais: les altres víctimes dels judicis franquistes

Barcelona“Ahorcada por estar cansada de vivir”. És una de les frases del sumari de Jenny Kehr que ha abandonat els soterranis de la Ciutat de la Justícia per formar part de l’exposició La memòria del segle XX des dels arxius judicials, que es pot veure fins al 30 de novembre a la presó Model. La veu d’aquesta dona alemanya, d’origen jueu, que es va penjar a la seva cel·la de la presó, és tan sols una de les moltes que els arxivers han volgut treure a la llum. N’hi ha moltes més: es poden sentir les dones víctimes de la violència, els seus assassins justificant que es mereixien morir, els homosexuals descrits com a “ tarados ”, els infants que van ser arrabassats de les seves famílies o nou treballadores que van lluitar juntes per recuperar el lloc de treball.

Són milers els sumaris que es guarden als 41 dipòsits que hi ha als dos pisos soterranis de la Ciutat de la Justícia: 74 quilòmetres lineals de documents. “La mateixa distància que hi ha d’aquí a la Jonquera”, explica Bibiana Palomar, cap del Servei d’Arxius, Biblioteques i Efectes Judicials del departament de Justícia. Els seus arxius reben cada any sis quilòmetres de documents i tenen carpetes de sumaris que es remunten a l’any 1921. “El que hem volgut fer és visibilitzar totes aquestes persones anònimes. Són 29 expedients, 29 vivències personals”, diu Palomar.

Morta per mala esposa

“Ella fue la única culpable material de su desgracia”

Amb el franquisme, les dones van tornar a la minoria d’edat. “Només tenien els drets que els donaven el marit o el pare. Les úniques que fins a cert punt tenien certs drets eren les viudes o les solteres sense pares”, diu l’historiador Federico Vázquez Osuna, que coneix amb profunditat els jutjats de Barcelona. A vegades ni tan sols era així. En un dels sumaris, una dona demana poder-se vendre una propietat heretada. El marit la va abandonar a ella i als fills, i els pares ja són morts. Sense homes al costat, continua sense ser lliure: “Com que no pot tenir una llicència marital és el jutge qui l’hi atorga”, assegura Xavier Gayán, responsable de la coordinació d’arxius de la Ciutat de la Justícia. En un altre document, una dona de 67 anys demana poder anar a veure el seu fill a l’estranger. Si les dones no podien ni obrir un compte corrent ni viatjar ni deixar la casa paterna si no era per casar-se o entrar en un convent, tampoc tenien gaires drets a l’hora de defensar-se de la violència del marit. Una carpeta esgrogueïda detalla l’assassinat d’una dona el 1951. El seu assassí i marit va ser indultat perquè, segons el jutge, hi havia “circumstàncies atenuants”. L’autòpsia demostra que l’home, que no va negar mai el crim, li va clavar diverses vegades la navalla d’afaitar. L’advocat va argumentar que era un home desesperat, que havia perdonat totes les coses “terribles” que li havia fet la seva dona però que va arribar un moment que ja no va poder més. Com que la víctima no va morir a l’acte i cridava, l’home (amb l’ànima desfeta, segons l’advocat) va intentar tirar-se daltabaix del balcó però les cames li van tremolar i els braços no el van obeir. L’atenuant que va salvar l’home de la condemna va ser la suposada infidelitat d’ella. Segons l’advocat defensor, “ ella fue la única culpable material de su desgracia ”. Les llicències maritals i el deure d’obediència al marit no es van derogar fins al maig del 1975.

La desesperació de Kehr

“Em volen reexpedir, i sent així prefereixo la mort”

“Estimat Max, ara sé que em volen reexpedir, i sent així prefereixo la mort”, va escriure en la seva última carta Jenny Kehr. Aquesta alemanya d’origen jueu havia aconseguit fugir del camp de concentració de Gurs. El desembre del 1942, el jutjat d’instrucció número 16 de Barcelona va dictaminar que Kehr s’havia penjat amb un cinturó a la seva cel·la de la presó de dones de les Corts de Barcelona, “cansada de viure”. Kehr, però, havia lluitat molt per no morir als camps de concentració. La van detenir, amb el seu company sentimental, en Max, a la frontera pirinenca i va passar per diferents presons fins que el governador civil de Lleida, Juan Antonio Cremades, va decretar que la parella fos traslladada al camp de concentració de Miranda de Ebro. Kehr no hi va arribar a anar perquè el camp no acollia dones. Devia ser una decisió terrible penjar-se, sobretot perquè s’estimava molt les seves filles, que havien aconseguit fugir a Anglaterra. Volia veure com es feien grans però va preferir morir abans que tornar a ser presonera dels nazis.

Sense dret a educar la filla

“Han prometido dar una educación cristiana”

Han prometido dar una educación cristiana L’estat franquista va voler allunyar molts nens de les seves famílies per educar-los segons els seus valors. El 1942 hi havia sota la tutela de l’Estat i les entitats religioses 9.050 nens, i el 1943 ja eren 12.042. El 1943 es va crear el Patronato de San Pablo, que va assumir la tutela dels fills dels reclusos i va gestionar l’ingrés de 30.960 nens entre el 1944 i el 1954. “A moltes dones de presoners els van prendre la custòdia dels fills, que van ser adoptats per l’elit social del moment o van acabar en centres de menors”, diu Palomar. Un dels sumaris recull el cas d’una nena de set anys que van treure de casa seva: el pare era a la presó per republicà i rebia exemples “corruptors” de la mare. La van internar a l’Hogar de Nuestra Señora del Coll. Els seus oncles la volien acollir però no els hi van permetre fins que la nena va fer 15 anys, tot i tenir un certificat del capellà del poble que assegurava que seria educada segons els valors cristians. “ Según informes fidedignos, son personas de buena conducta y han prometido que continuarán su formación y educación cristiana ” .

Gais perseguits i torturats

“Tarados de homosexualidad congénita”

Tarados de homosexualidad congénita “ Cualquier afeminado o desviado que insulte el Movimiento será muerto como un perro ”, bramava el general franquista Queipo de Llano en un dels seus discursos. Els homosexuals, sobretot els que no tenien poder, van ser perseguits pel règim i se’ls va sotmetre a tota mena de vexacions i tortures. “El franquisme tenia una doble moral: hi havia persones importants i conegudes amb una doble vida però ningú s’hi ficava, només es condemnava els més febles”, diu Vázquez Osuna. La llei de vagos y maleantes va ser aprovada l’any 1933, durant la Segona República, i va ser reformada el 1954 pel règim franquista, que va incorporar-hi l’homosexualitat com a conducta de la qual calia protegir la societat. Als sumaris s’acumulen els insults als homosexuals: tarados de homosexualidad congénita, aberración social patológica, torcido instinto sexual... Encara se’ls va castigar molt més a partir del 1970 amb la llei sobre perillositat i rehabilitació social.

Treballadores solidàries

“Deseo que la poca faena que hay sea repartida entre todas”

Deseo que la poca faena que hay sea repartida entre todas El 1940, quan tan sols feia un any del final de la Guerra Civil, hi havia por i repressió. No hi havia ningú que defensés els treballadors, però nou dones -algunes analfabetes, perquè firmen amb l’empremta dactilar- es van atrevir a demanar poder tornar a la feina. Les havien fet fora -hi ha una dona de 32 anys que en portava 20 treballant- perquè no hi havia prou feina. “Deseo que la poca faena que hay sea repartida entre todas las trabajadoras de la casa ”, assegura una d’elles. Lamenten que la feina de dues recau en una sola persona. Va ser un cas de sindicalisme femení en temps de dictadura.