La Venècia del comissari Brunetti

Periodista especialitzat en viatgesSi hi ha una ciutat literària al món és sens dubte Venècia. Són tants els autors que n’han escrit meravelles que se’n podria fer un article aplegant tan sols cites il·lustres, una rere l’altra, com un rosari. Però, esclar, això seria abusar. De tota manera, és inevitable escriure sobre Venècia i recordar Casanova, Goethe, Mann, Byron o Shelley. El 1876 Goethe va escriure a 'Viatge a Itàlia': “Ja s’han dit i escrit tantes coses sobre Venècia que no m’entretindré en descripcions”. Si això passava fa cent quaranta anys, què queda ara per dir?

La visió de Venècia, per sort, es va renovant a mesura que s’escriuen nous llibres. Ho podem veure a 'Venecia' (1960), de l’autora britànica Jan Morris, o a 'La marca de l’aigua' (1992), del Nobel rus Joseph Brodsky. En un altre nivell hi ha la Venècia del Corto Maltès, el personatge de còmic sorgit de la imaginació d’Hugo Pratt, i més recentment la Venècia del comissari Brunetti, protagonista d’una sèrie de novel·les negres venecianes iniciada el 1992 per la nord-americana Donna Leon, nascuda el 1942 a Nova Jersey i resident a Venècia des del 1981. Per caminar per la Venècia de Donna Leon hi ha un llibre publicat per Edicions 62, 'Passejades per Venècia', escrit per Toni Sepeda, amiga de l’autora i estudiosa de la seva obra. Però, a l’hora de parlar d’aquesta ciutat monumental, val més començar per la primera visió que en tenim els visitants quan sortim de l’estació de tren: el Gran Canal. No és gratuït dir que el Gran Canal és un espectacle fabulós, únic. Pujar al 'vaporetto' per anar a la plaça de Sant Marc és el millor viatge que podem fer per iniciar-nos en el catàleg de les meravelles de Venècia. Així aprenem que l’aigua és l’element bàsic de la ciutat, tal com ens mostren les llanxes de la policia i dels bombers que hi circulen, o les barcasses plenes d’aliments i material de construcció. I és que a Venècia tot passa pel Gran Canal, on els magnífics palaus evoquen la ciutat de les festes barroques i el lent navegar de les góndoles subratlla l’eternitat de la ciutat museu.

Després de passar sota el pont de Rialto, el desembarcament a la plaça de Sant Marc ens confirma que hem arribat a una ciutat única al món, amb el lleó com a símbol de poder i la basílica de Sant Marc i el Palau Ducal mostrant tot l’esplendor que va tenir una Sereníssima República que ara viu sobretot del turisme. A Venècia és inevitable quedar-se bocabadat, sigui contemplant la perfecció de la plaça de Sant Marc, admirant els quadres de la Gallerie dell’Accademia, navegant pel Gran Canal o perdent-se pels carrers laterals per descobrir els 'campi' i els petits canals on batega el cor de la ciutat.

Però Venècia és tot això i molt més, per descomptat. Són també les altres illes de la ciutat, com la Giudecca o Murano, la platja del Lido, els barris que hi ha més enllà de l’Arsenal o els carrers dels barris de San Polo o Cannaregio. Una de les gràcies que té Venècia és que, quan t’allunyes de la ruta turística, apareix una altra ciutat: més tranquil·la i popular, igualment encantadora. És aleshores quan descobrim unes Venècies menys òbvies, com la del baix relleu d’un camell del Palau Mastelli, del segle XV, que evoca, a l’antic barri jueu, les caravanes de Marco Polo i les aventures del personatge del Corto Maltès. No gaire lluny, a l’església de la Madonna dell’Orto, hi ha dos magnífics Tintorettos que evoquen la Venècia dels grans artistes, i a prop hi tenim el restaurant I 40 Ladroni, que freqüentava Hugo Pratt.

Però si el que ens interessa és la Venècia de Donna Leon, cal que anem al barri de San Polo, a l’altra banda del pont de Rialto. Allà, a part de l’habitual laberint de carrers, esglésies i canals, hi ha la casa del comissari Brunetti, que viu en una quarta planta, “a 94 graons” del carrer. La 'questura' on treballa és a la Fondamenta de San Leonardo, al districte de Castello, cosa que l’obliga a fer llargues caminades per la ciutat, fins al punt que es pot dir que en les moltes novel·les de la sèrie (25 fins ara!) Donna Leon ens ha mostrat gairebé tots els racons de Venècia. El primer dels escenaris és el teatre La Fenice, on se situa l’acció de la novel·la 'Mort a La Fenice' (1992). Escoltar 'La Traviata' en aquest escenari sublim del 1792, reconstruït després de l’incendi del 1996, ens ajuda a entendre que a Venècia els murs grisos amaguen sovint esplendors insospitades.

No gaire lluny, el Palau Fortuny, del segle XV, ens porta a la memòria Marià Fortuny i de Madrazo (1871-1949), un artista catalanovenecià, fill del pintor reusenc Marià Fortuny, que va triomfar en el camp del disseny tèxtil i la fotografia. Pere Gimferrer, per cert, s’hi va inspirar per escriure la novel·la 'Fortuny', del 1983. Un altre palau que apareix a les novel·les de Donna Leon és el dels sogres de Brunetti, els comtes Falier. És un palau imaginari que dóna al Gran Canal, qui sap si inspirat en el Palau Contarini degli Scrigni. La dona del comissari, Paola, és professora de literatura anglesa a la Universitat de Venècia, al Palau Ca’ Foscari, mentre que Brunetti va a consultar llibres a la fastuosa Biblioteca Marciana, a la Piazzetta de la plaça de Sant Marc. La cultura i els llibres, en qualsevol cas, sempre hi són presents.

Si ens deixem guiar per l’obra de Donna Leon, també podem visitar el cementiri de San Michele, on hi ha enterrat el pare del comissari. Però tots sabem que la gastronomia puntua fort a Itàlia i que, per tant, no la podem deixar de banda. Si ens hem de fiar dels gustos de la família Brunetti, el mercat de Rialto és un dels escenaris preferits. A sota del pont, arran d’aigua, hi ha el restaurant Caffè Saraceno, però el comissari s’estima més anar a un bar més discret, Do Mori, on pot tastar uns 'cicchetti' (uns aperitius que serveixen a les 'bacari', petites tavernes).

Ara bé, si del que es tracta és de menjar una pizza, Donna Leon recomana l’Antico Panificio, a prop del mercat de Rialto, o el restaurant Due Colonne. Si preferim peix o pasta, l’Osteria alle Testiere, a la Calle del Mondo Novo, és la que triomfa. Per prendre un bon cafè, la dona de Brunetti no ho dubta: el millor és el de la pastisseria Rosa Salva, al Sestiere di San Marco, tot i que la reforma del 2006 li va fer perdre part de l’encant.

Per als bons productes italians, els Brunetti van a l’Antica Drogheria Mascari, a prop del pont del Rialto, una botiga clàssica que compta amb un aparador espectacular i una bona selecció de vins. De tota manera, més enllà de les botigues i restaurants, a les novel·les de Donna Leon també hi treuen el cap llocs més luxosos, com ara el Gritti Palace Hotel, un cinc estrelles on s’han hostatjat il·lustres com Churchill, Bogart, Orson Welles, Graham Greene, Grace Kelly, Pavarotti, Dylan, Woody Allen i molts més. Aquí i al Danieli es concentra el glamur de Venècia.

El Caffè Florian, un clàssic meravellós de la plaça de Sant Marc inaugurat el 1720, també apareix a les pàgines de Donna Leon, com el Harry’s Bar, famós pels seus còctels i pel seu carpaccio, elogiats per Hemingway, Truman Capote i altres famosos. Com ja sabem, però, el comissari Brunetti té gustos més populars; ell s’estima més fer un 'spritz', un aperitiu obligat a Venècia, al Caffè Torino, al Campo di San Luca.