Dos anys sense una estratègia conjunta ni predominant

Amb la votació de la declaració simbòlica d’independència del 27 d’octubre del 2017 es va acabar la unitat d’acció independentista que s’havia forjat al voltant de la fita de l’1-O. Poques hores després, cada actor va agafar un rumb diferent en funció d’una lectura dels fets particular. El cas és que, dos anys després, aquella unitat ni hi és ni se l’espera.

Cadascun dels partits i entitats, i fins i tot els intel·lectuals sobiranistes, han fet el seu particular procés de digestió del que va passar. Uns de manera més ràpida, altres més a poc a poc. El problema és que el diagnòstic, bastant compartit en realitat, s’ha barrejat amb els interessos partidistes i personals.

El calendari electoral i la necessitat de mantenir greixades les maquinàries dels partits no han deixat temps per a un procés de reflexió col·lectiva lliure de retrets. No només hi ha interessos contraposats sinó també greuges acumulats entre els dos principals líders independentistes, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que poden acabar explotant de forma definitiva algun dia.

Mentrestant, l’argamassa que manté unida la societat civil sobiranista és la lluita antirepressiva i la denúncia de la presó preventiva i l’exili que pateixen els líders independentistes. El llaç groc ha substituït l’estelada com a símbol principal, i el moviment per la independència ha mutat en un moviment pro drets civils que desperta simpaties més enllà de Catalunya.

Però la gran pregunta clàssica de Lenin, “Què fer?”, continua sense resposta. Almenys en la concreció de quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem. Ara bé, per entendre les dificultats per pactar una estratègia conjunta primer s’han de conèixer quines són les principals discrepàncies ara mateix.

Eleccions sí o no?

Esquerra considera que cal aprofitar l’onada d’indignació que provocarà una eventual condemna per anar a les urnes i superar d’una vegada el llindar del 50% dels vots independentistes. Evidentment, ERC també sap que unes eleccions són una oportunitat d’or per convertir-se en el nou pal de paller i assumir la direcció del Procés des de la presidència de la Generalitat.

Per contra, JxCat no vol ni sentir a parlar d’eleccions. Els arguments van des que la resposta ha de ser unitària i, per tant, no es pot barrejar amb una confrontació electoral fins a la necessitat de mantenir l’estabilitat institucional, passant pel dubte sobre si el resultat seria millor que el del 21-D, tal com deia ahir a l’ARA Laura Borràs.

Aquesta negativa tampoc es pot deslligar del fet que JxCat està ara mateix encallat en un procés de reordenació de l’espai postconvergent que no acaba de quallar per la resistència del PDECat a subsumir-se en el moviment de Carles Puigdemont. Les enquestes situen JxCat no només per darrere d’ERC, sinó al nivell del PSC i Cs, lluitant per la segona posició. Així, és lògic que els de Puigdemont no vulguin renunciar a la seva principal palanca de poder i ara siguin els principals interessats a esgotar la legislatura mantenint el lideratge a la Generalitat.

Curiosament, la clau d’aquesta lluita la poden tenir els comuns, ja que si s’avenen a pactar els pressupostos donaran oxigen a Torra.

L’altre gran punt de discrepància és la política a Madrid i, en general, el grau de confrontació amb l’Estat. Aquí és on s’ha vist fins ara una diferència més nítida. ERC ha optat per una abstenció incondicional a la investidura de Pedro Sánchez amb l’argument que cal evitar a qualsevol preu l’accés de la triple dreta al poder. I, en canvi, JxCat s’ha mantingut en el no mentre no hi hagi un compromís per fer un referèndum, i minimitza l’amenaça ultra.

Eixamplar la base

En el rerefons hi ha que, mentre que ERC prioritza el creixement entre l’electorat d’esquerres metropolità (notable a les generals i a les municipals) amb la idea d’“eixamplar la base”, JxCat, o almenys el seu nucli dur, considera que no és el moment de contemporitzar sinó d’augmentar la pressió contra l’Estat per no desmobilitzar l’independentisme.

El cas és que ara mateix l’independentisme no està actuant de manera unitària i, per tant, les dues estratègies s’estan aplicant de manera superposada, i això provoca tensions al Govern i tampoc deixa veure quina de les dues té més recorregut. Esquerra considera que fins que no ocupi la presidència de la Generalitat no podrà aplicar la seva estratègia de diàleg i distensió, perquè ara Sánchez no considera Torra un interlocutor vàlid. I JxCat acusa els republicans de voler tornar al peix al cove convergent.

Mentrestant, la CUP s’ho mira des de lluny després de perdre força electoral -tot i que les enquestes li donen més bones perspectives-, però havent fet el seu particular gir pragmàtic, assumint que el Procés va per llarg i allunyant-se del seu puigdemontisme inicial. L’impàs només es trencarà si la sentència provoca un daltabaix (l’oportunitat dels unilateralistes) o amb unes noves eleccions (la dels pragmàtics).