Dos periodistes catalans a Dachau
El 14 de maig de 1945, ara fa setanta anys, dos periodistes catalans van tenir el privilegi de poder visitar el camp de concentració de Dachau, que feia pocs dies que les tropes nord-americanes que es dirigien a Munic havien alliberat. Matías Cirici Ventalló era un reporter que treballava per al Diario de Barcelona i el Ya, de Madrid. Carles Sentís escrivia les cròniques per a Abc i La Vanguardia Española. Tots dos havien estat convocats a Londres i, des d’allí, en un avió militar nord-americà, van ser traslladats a Munic i acompanyats fins al camp de concentració. Probablement, la invitació a aquests i altres periodistes s’havia fet coincidir amb la visita que l’ambaixador nord-americà a França, Jefferson Caffery, es disposava a fer al camp.
Dachau era el camp més antic del sistema concentracionari alemany. Construït l’any 1933 per tancar-hi opositors polítics (sobretot socialdemòcrates i comunistes), ben aviat es van ampliar les seves funcions per tancar-hi ciutadans alemanys d’origen jueu. Curiosament, l’any 1935, quan a Catalunya ja es coneixia l’existència d’aquest camp i de les primeres persecucions contra els jueus, a Carles Sentís li va fer molta gràcia comparar Dachau (sense anomenar-lo) amb Tossa de Mar, on “los judíos alemanes salidos de Alemania”, que “vagaban por el mundo solitarios como el legendario judío errante”, “en bandadas, como los arenques por el mar”, es van instal·lar: “se han concentrado en los mejores campos del país”, sentenciava.
El maig de 1945, la situació era una altra, radicalment diferent, radicalment terrible i espantosa. I Matías Cirici Ventalló, amb una professionalitat digna d’elogi, ho va copsar des del moment que es va trobar a la porta del camp: els deportats supervivents que els rebien a l’entrada eren “los que disfrutan de mejor salud, sus rostros flacos y cetrinos y sus ojos febriles nos anticipan la noción de lo que veremos después”. Al seu costat, Carles Sentís només hi va veure “una Exposición o Feria de Muestras”, en la qual les “muestras [...] son las mejores, porque, por lo menos, pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosos... ”.
Matías Cirici va continuar recollint informació, detallada, minuciosa, precisa. Oferia als seus lectors el nombre de religiosos de diverses confessions internats, a partir de les dades que li va facilitar el doctor Van Gestel, un holandès empresonat: 780 polonesos, 121 francesos, 69 txecs, etc. Quan van entrar en un dels barracons, Cirici Ventalló va apuntar: “ Una atmósfera densa, impregnada de pésimos olores, contribuye a angustiar el cuerpo y el alma del espectador ”. La visita va continuar: “ Nos aventuramos, a continuación, en un recinto especial de los que no pueden salir. La visión aquí es aterradora. Un chiquillo húngaro, de diez años [...] señala, profiriendo frases ininteligibles para nosotros, hacia un punto determinado del final del angosto del pasillo que forman las literas. En el suelo, cara arriba, vidriosos los ojos y torcida la boca, está tendido un cuerpo exánime. [... ] Los demás no han reparado en él, o están acostumbrados al trágico espectáculo. [...] El lugar es una verdadera cámara de agonías”.
També va ser Matías Cirici Ventalló el primer, i únic, periodista que va explicar als lectors catalans i espanyols què eren les cambres de gas: “Una de las cosas más impresionantes es la cámara de gas. Su aspecto es aparentemente inofensivo y se asemeja a un pequeño departamento con su correspondiente vestíbulo. [...] No hay ni muebles ni un objeto; solamente una artística lámpara de globos blancos cuelga del techo. Pero no se trata de una lámpara, sino de algo más terrible. Por allí brotaban, en un momento señalado, emanaciones mortales... Al notar la ausencia de todo aparato siniestro en ese lugar destinado al aniquilamiento de las vidas humanas, surge la duda de si los condenados a entrar en él conocían la suerte que les aguardaba”.
El periodista va publicar dues cròniques a Diario de Barcelona (“Estampas dolorosas de la guerra. El campo de concentración de Dachau”, 15 de maig de 1945; i (“Estampas dolorosas de la guerra. Estadísticas y particularidades de los prisioneros de Dachau”, 16 de maig), que són, sense cap mena de dubte, els dos reportatges periodístics de més categoria que van aparèixer a Espanya en aquells dies. A diferència de l’únic article que va perpetrar Carles Sentís, les dues peces de Cirici no desentonen dels articles i reportatges que diversos periodistes europeus i nord-americans van publicar en les setmanes immediatament posteriors a la fi de la guerra. Una ullada als darrers llibres d’Annette Wieviorka o Hans Magnus Enzensberger confirmen perfectament la dignitat periodística i moral de les seves cròniques.
Potser és un bon moment per fer justícia a Matías Cirici Ventalló, el periodista que va explicar allò que Carles Sentís va voler amagar del camp de Dachau.
