Dos símbols perduts recuperats
La història del bàsquet català seria impossible d’explicar sense el Divina Seguros i el Baxi Manresa, dos equips que fa anys i panys que estan entossudits en desafiar rivals amb més pressupost. Passava ara que els aficionats més joves no havien pogut celebrar els inversemblants títols del 1994 i el 1998, aquelles gestes que tantes vegades havien sentit explicar a casa. Les heroïcitats actuals eren més quotidianes i durant els últims mesos la situació va empitjorar tant que es va arribar a patir per la continuïtat de dos projectes meravellosos.
La jornada d’ahir només podia deixar un equip satisfet, però hauria de servir per tenir dues ciutats orgulloses: Badalona i Manresa. Els partits de l’última jornada de la primera volta de la Lliga Endesa van constatar que el bàsquet català ha recuperat dos dels seus grans símbols. No tenen un altaveu tan gran com d’altres però bateguen amb més força que mai. La primera meitat de la temporada els ha servit per acumular 19 victòries, però sobretot per recuperar la il·lusió de dos models que respiren autenticitat per totes bandes.
L’èxit (el Baxi Manresa no ha obtingut el premi de disputar la Copa del Rei, però el que ha fet no mereix cap altre qualificatiu) és el resum de la feina ben feta de moltes persones. Els presidents, Juanan Morales i Josep Sáez, han dipositat la confiança en dos directors esportius, Jordi Martí i Román Montañez, i dos entrenadors, Carles Duran i Joan Peñarroya, que s’estimen tant la casa com qualsevol dels aficionats. A més, els clubs han sabut apostar per un grup de jugadors que han entès a la perfecció la filosofia de les dues institucions. El planter i la lluita s’han convertit en les respectives banderes de dos projectes que, a més, han aconseguit proposar un model de bàsquet vistós.
Pocs equips han jugat millor que el Divina Seguros Joventut i el Baxi Manresa, i la clau, sense oblidar la feina tàctica, és que pocs grups humans han tingut més convenciment en el que feien. Els models sobre els quals se sustenten els dos projectes no tenen res d’artificial, i és per això que han connectat tan bé amb la massa social. Quan es van fer càrrec dels equips, Duran i Peñarroya van dir als jugadors que no es marquessin un objectiu en la classificació. Si s’haguessin conformat amb la permanència, que era el que objectivament tocava, hauria sigut impossible tenir l’ambició que han mostrat els primers 17 partits de la temporada.
