BarcelonaSe’n va l’home que va salvar l’euro. Tan senzill com això. Mai un banquer central havia canviat el curs de la història amb només tres paraules: “ Whatever it takes ” (“El que calgui”, en català). Això és exactament el que va fer Mario Draghi el 2012. Fins aleshores, havien anat caient petites peces del puzle europeu: Grècia, Portugal i Irlanda. Totes eren economies més petites que la de Catalunya (tot i que en els últims anys el PIB irlandès ha superat el català) però que, al caure, havien fet trontollar l’eurozona, i això posava en risc la tercera i la quarta economia de la regió: Itàlia i Espanya. En l’últim moment, el juliol del 2012, Draghi es va rebel·lar contra els vetos dels països del centre i el nord del continent, que es negaven a la idea que el Banc Central Europeu ajudés els estats amb problemes, i va llançar la seva famosa proclama: “Dins del seu mandat, el BCE està preparat per fer el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient”. Tradicionalment clenxinat, aquell dia Draghi portava els cabells esbullats. La seva cara mostrava la situació límit en què estava el continent. Però el president del BCE va fer el pas, i tot va canviar.
Ara que s’acaben els seus vuit anys de mandat, el cert és que Draghi no ha aconseguit ni situar la inflació al nivell que el BCE està obligat a perseguir (just per sota del 2%), ni ha fet que l’economia creixi amb solidesa. I, com adverteixen els seus crítics, l’actuació del BCE ha distorsionat els mercats financers fins a tal punt que avui dia Espanya paga només uns interessos del 0,24% pel seu deute a 10 anys, mentre els Estats Units, la primera potència mundial, ha de pagar un 1,74%, set cops més.
Amb la veneració que hi ha per a Draghi en molts països, ja és mala sort que el BCE tingui la seva seu a Alemanya, el país que més l’ha criticat, i en concret a Frankfurt, ciutat on també hi ha el Bundesbank, liderat per Jens Weidmann, l’opositor més descarat a les polítiques del banquer italià. Alemanya és un país on fins i tot la premsa popular parla de la política monetària del BCE, i mitjans com el tabloide Bild han carregat durament contra el banquer titllant-lo de “vampir” i canviant-li el nom pel de “Draghila”. Quina part de raó tenen els seus crítics?
Un cercle molt petit
No sembla que Mario Draghi (Roma, 1947) s’hagi sentit mai còmode a Frankfurt. Fonts del banc expliquen que, tot i el seu càrrec, el banquer ha seguit vivint a Itàlia i simplement ha anat viatjant setmanalment a Frankfurt. També afirmen que Draghi mai es barreja amb el personal de la institució i, com a exemple, mai baixa a dinar al restaurant del BCE, a diferència del que fa Weidmann al Bundesbank. Fins i tot Luis de Guindos, que en l’últim any ha sigut vicepresident del banc, fa algun esforç per integrar-se entre aquest personal a l’hora de dinar. El cas de Guindos és paradigmàtic: a l’aterrar al BCE, el fins aleshores ministre espanyol d’Economia no tenia cap experiència en la complexa disciplina de la política monetària. Potser per qüestions com aquesta, durant el seu mandat Draghi ha optat per construir-se el seu equip personal de tècnics de confiança en lloc de consultar els equips de què disposa el banc. Segurament això li ha permès trencar inèrcies molt instal·lades al banc, fins aleshores íntimament lligat a l’ortodòxia germànica.
Formalment, totes les decisions del BCE es prenen al seu consell de govern, format pels diferents governadors dels bancs centrals de cada país. Però, en realitat, les reunions del consell de govern influeixen poc en les decisions de Draghi, que no escolta gaire els consells de l’staff del BCE. Segons les mateixes fonts, el banquer italià no es relaciona amb aquest staff i, quan no té més remei, ho fa a través de dues persones de confiança: Frank Smets i Massimo Rostagno.
En aquests anys, Draghi s’ha guanyat una fama gairebé de taumaturg. Quan va prometre que faria el que calgués per salvar l’euro, el més increïble és que a continuació no va fer res. Va ser només el fet de pronunciar aquelles paraules el que va provocar que, de cop i volta, la famosa prima de risc d’Espanya caigués en picat.
Trencar un tabú
El seu “ whatever it takes ” implicava el que fins aleshores havia sigut un tabú: que el BCE comencés a comprar deute públic de manera massiva per rebaixar els interessos que els països pagaven als seus creditors. La Reserva Federal dels Estats Units ho havia fet durant anys, des del principi de la crisi, però el BCE no s’hi havia atrevit perquè en teoria els tractats europeus ho prohibien. Ara, quan Draghi es va comprometre a salvar l’euro els inversors de tot el món van entendre que les compres de deute públic començarien en qualsevol moment, i això va fer baixar la prima de risc a tota velocitat: el 23 juliol del 2012 la prima espanyola va arribar al rècord històric de 635,6 punts. Un any després estava a la meitat i dos anys després ja rondava els 100 punts. Això va fer que la factura que els països pagaven en interessos caigués tot i que el volum de deute seguís creixent, com ha passat a Espanya. Les compres de deute, finalment, es van començar a fer el març del 2015, i més endavant fins i tot va començar a adquirir deute de grans empreses. El motiu: l’economia seguia dèbil.
El problema de Draghi és que la seva reputació de mag ha sigut al mateix temps la seva perdició. Com a faedor de miracles, el banquer s’ha trobat com els països han anat deixant que sigui ell l’únic que s’encarregués de redreçar l’economia. Durant tots aquests anys, l’italià ha repetit fins a la pesadesa que el BCE no pot ser l’únic actor, que perquè les seves polítiques siguin efectives han d’anar acompanyades de les dels països: reformes estructurals i polítiques fiscals. Però, des que va pronunciar el “ whatever it takes ”, els governs ja no se l’han escoltat mai més.
Al veure la debilitat de la inflació i l’economia, Draghi ha seguit empenyent perquè el BCE apliqués més polítiques d’estímul. Ha esgotat tot l’arsenal que tenia disponible (tipus d’interès al 0%, compra de deute públic i corporatiu, tipus negatius per a la banca...) Fins i tot, abans de plegar del càrrec aquesta setmana, ha reiniciat les compres de deute, que en principi ja havien quedat aparcades. Però els seus crítics li retreuen que ha anat massa enllà, que el BCE no pot substituir la feina dels governs i que, en resum, si l’economia europea no va bé ell s’ha de quedar de braços plegats perquè el mandat l’obliga a oblidar-se del creixement econòmic i a fixar-se només en una cosa: la inflació. Draghi respon que sí que s’ha d’actuar perquè, precisament, la inflació està lluny d’acostar-se al 2% que es té com a objectiu. De fet, en alguns moments l’eurozona ha flirtejat amb la perillosa deflació.
Les conseqüències
En tot això hi apareix un altre problema de fons: les polítiques d’estímul del BCE (com les de la Fed als Estats Units) han inundat el mercat de diners. Alguns avisen que això provocarà bombolles i que seran la causa de futures crisis, una opinió que Draghi sempre rebutja. El que és difícilment qüestionable és una altra objecció que se li fa al banquer italià. Alemanya i els seus països afins rebutjaven els estímuls del BCE perquè creien que una prima de risc alta posava pressió als estats amb problemes i els forçava a fer les reformes necessàries per sanejar l’economia. És el que ha passat a Espanya: totes les grans reformes a l’Estat, encertades o no, es van fer quan la prima de risc ofegava. Un cop passat l’ensurt, ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez han fet cap canvi estructural significatiu.
I aquí és on s’arriba a la paradoxa de Draghi, que pot haver estat el salvador de l’euro i, alhora, el possibilitador que es produeixin nous errors. D’una banda, perquè, tot i les seves mesures agressives (moltes mai vistes a Europa), els seus vuit anys de mandat s’acaben aquest dijous sense que hagi aconseguit redreçar la situació: va evitar la desaparició de l’euro, però no n’ha assegurat la permanència. I d’altra banda perquè, com li retreuen els seus crítics, els seus estímuls poden haver-la sobreescalfat i haver generat bombolles en un futur més o menys pròxim. O també desigualtats, ja que les polítiques del banc, argumenten, han fet pujar els preus immobiliaris de manera irreal i han dificultat l’accés a l’habitatge de col·lectius sencers, com els joves. Però alhora aquestes polítiques han abaratit les hipoteques... Com diu el tòpic, només el temps dirà qui tenia raó.
El que ja se sap avui dia és que el protagonisme i el sex-appeal de Draghi ha sigut tan gran que el BCE s’ha convertit en un lloc atractiu per als polítics: Luis de Guindos ja va assolir la vicepresidència, i la nova presidenta serà Christine Lagarde. Cap d’ells té experiència en política monetària. No és el millor llegat per a una institució que presumeix d’independència del poder polític.
Peter Sötj, jubilat: “A Alemanya no hi ha mentalitat d’endeutar-se”
Pete Sötje va jubilar-se fa dotze anys i just llavors, impulsat per la política econòmica de Mario Draghi, va comprar-se un pis al barri berlinès de Charlottenburg. A Alemanya -sobretot a Berlín- predomina la cultura del lloguer (90%), si bé els últims cinc anys han incrementat les compres d’habitatge.
Aquest ciutadà alemany és periodista i és un dels molts afectats per la política d’interès zero del president del BCE. Considera que els jubilats del país no han entès les decisions de l’italià. “Per què és necessari fer pagar als pensionistes i als petits estalviadors el salvament de l’euro i la creació ocupació?” Per a ell, fins fa uns set anys l’única manera d’estalviar era confiar els diners als interessos del banc.
“Els alemanys només teníem dues alternatives: o comprar accions o comprar propietats, però aquí hi ha la mentalitat de no voler endeutar-se“. En el seu cercle d’amics, molts han hagut d’estrènyer-se el cinturó i eliminar viatges i despeses d’oci. És una generació marcada per la mentalitat dels seus pares, que van viure la inflació de la gran depressió del 1929. Gemma Terés. Berlín
Julio Gómez, autònom: “Si ara ens pugen la hipoteca... haurem begut oli”
La relació de Julio Gómez amb el món hipotecari va començar al tornar a casa dels pares després de trencar amb la seva parella. Van ser ells els qui li van recomanar comprar un pis, per allò que així estaria pagant per un bé seu. Encara no ho és, però tenint 35 anys només n’hi queden 25. “Tenia 21 anys i vaig confiar en el que em van dir al banc”, explica. Això es va traduir en una hipoteca de tipus variable; és a dir, que la quota mensual li varia en funció dels canvis en els tipus d’interès marcats per l’Euríbor.
“Vaig començar pagant uns 700 euros i, a l’arribar la crisi, la quota va pujar a uns 1.000 euros, coincidint amb el fet que em vaig quedar sense feina”, recorda. Ara les coses van millor: és autònom, fa escultures de porexpan per encàrrec i la seva hipoteca porta anys assentada en els 560 euros, conseqüència directa de la decisió de Draghi de no pujar els tipus d’interès. En els últims mesos, però, el preu ha pujat alguns euros. “Entre que la meva parella és mileurista, que jo gairebé també i que estem esperant un fill, si em pugen la hipoteca... haurem begut oli”. Paula Clemente. Barcelona.
