La drecera populista

COMPARAR. La ultradreta és una cosa molt seriosa. Ho és per les idees que representa i per l’amenaça latent que amaga. Convé recordar-ho perquè, en els últims anys, adjectius com feixista, nazi o supremacista s’han utilitzat de manera abusiva, sobretot per part de formacions polítiques de tall populista, que són, paradoxalment, les que més fàcilment poden ser contaminades per la ultradreta. Després ho intentaré explicar. Abans, però, voldria denunciar un exercici intel·lectual poc honest que es practica des dels rengles de certa esquerra més o menys colauista que, experta com és en l’equidistància, tendeix a comparar els brots ultradretans independentistes amb la ferma, visible i creixent realitat de Vox, que segons els sondeigs està a un pas de ser la tercera força política a Espanya, i de treure el nas per primer cop en el Parlament català. Una tal comparació és adequada en termes ideològics, però no en termes quantitatius. La ultradreta independentista (FNC i altres grupuscles) té una incidència ridículament petita, però n’hi ha prou amb una pintada en un carrer de Barcelona perquè alguns analistes posin el crit al cel, mentre callen davant de les atzagaiades dels líders de Vox, les arbitrarietats de la cúpula judicial o les mostres d’exaltació franquista que ressonen en algunes casernes de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil. L’elefant a l’habitació és Vox, és el franquisme residual, i no pas una regidora de Ripoll o un grupet de joves descerebrats que reclamen una Catalunya catalana. Per molt que aquesta diferenciació repugni els unitaristes, el problema a què hem d’enfrontar-nos és el neofeixisme espanyol, de matriu franquista. I això no ha de ser obstacle perquè qualsevol llavor de neofeixisme en la vida política catalana sigui degudament aïllada: el vicepresident del Parlament, Josep Costa, va cometre un error en aquest sentit i estaria bé que el seu partit ho assumís.

CONTAMINAR. Però el problema de la ultradreta no és només la seva existència, sinó la seva capacitat per contaminar un sistema polític sencer. De la mateixa manera que Ciutadans, per exemple, ha aconseguit acomplexar el PSC i apartar-lo del consens sobre la protecció del català, Vox ha fet que una força de govern, com és el PP, giri el seu discurs cap a postulats més rancis i allunyats del consens constitucional. El cavall de Troia del feixisme és el populisme, que sempre apareix quan la democràcia entra en crisi, a base de missatges simples, enemics invisibles i receptes màgiques. El populisme no és forçosament d’extrema dreta, però genera el clima social idoni perquè l’extrema dreta en tregui profit. I aquest risc sí que existeix tant a Espanya com a Catalunya, i també a tot Occident. De la mateixa manera que el PP de Casado és més populista que el d’Aznar, el JxCat de Torra i de Laura Borràs és més populista que el PDECat de Chacón i Mas. En aquest cas, la progressiva marginació dels antics quadres de CDC ha coincidit amb l’ascens de noves fornades procedents en part de les successives escissions d’ERC, els malcontents que se senten decebuts per les “renúncies” del partit republicà des dels temps dels tripartits. Irònicament, algunes d’aquestes escissions van ser animades i fins i tot finançades per CDC. Ara aquests sectors del morro fort, que tenen en Joan Canadell el seu heroi, han derrotat la vella guàrdia a les primàries, i tot un Francesc-Marc Álvaro adverteix que a Carles Puigdemont “se li ha escapat el timó de les mans”. Junts, diguem-ho clar, no està ni estarà en l’òrbita de la ultradreta, però que s’entregui al populisme seria una mala notícia per al moviment sobiranista català.