Drecera a la realitat

Aquestes setmanes he llegit dos llibres molt diferents, un de ficció i l’altre de no-ficció. I, tot i així, tots dos semblaven poder passar al prestatge contrari. D’una banda, La drecera, de Miquel Martín i Serra, és qualificada de “novel·la neorural”, però conté una càrrega política indissimulable i un crit de retrets de rabiosa actualitat: quasi sembla un manifest. El segon llibre és La política de les emocions, de l’amic Toni Aira, que es manifesta crític sobre el predomini de les emocions en política, perquè fan que “el relat” s’imposi massa a la realitat. Mentre el llegia pensava, tot i així, que l’estimat Toni estava escrivint inconscientment el seu relat. Una versió pròpia de la realitat, un imaginari. Una ficció.

Anant a pams, he de dir que La drecera és una novel·la gran. Un llibre important, que m’ha fet sentir com un veritable pixapins no pas de la Costa Brava (que també), sinó un pixapins de la llengua. Només posaré com a exemple que jo no sabia que un tamariu és un arbust, i això multipliquin-ho per dos mil. Però rere el retrat de la invasió del paisatge empordanès per part de la tonteria barcelonina, hi ha tota una reivindicació política. Amb molt mala llet, per cert. L’avís que fa Martín versa sobre la pèrdua d’una cultura. No és només un paisatge: és un vocabulari, uns costums, unes persones, tota una cosmogonia. És per això que qualificar la novel·la de “neorural” em sembla pobre, cursi, urbanita, “delicioso ” (per a qui l’hagi llegida). En veritat versa sobre el poder, sobre els qui en tenen i els qui no. I sobre els països ocupats: hi ha un tipus de “foraster” que no ha arribat al poble per dir que “sou molt bona gent”, no, sinó per fer-nos fora.

El llibre de Toni Aira presenta en portada un ninot de Trump en bolquers, ben enfadat. Tot analitzant diversos exemples (Trudeau, Merkel, Colau…), assenyala, des de la primera pàgina, el predomini de les emocions com una “patologia” que fa “emmalaltir la democràcia” perquè fa que la raó “se sotmeti” als sentiments. La tesi diu que ara vivim més de percepcions que de realitats, i que la manipulació d’alguns assessors polítics ens fa posar el que sentim per damunt dels fets. I això s’agreuja amb l’ús de les xarxes ( likes, bloqueigs, haters i fans). La tesi està, evidentment, ben argumentada. Però mentre el llegia no podia evitar imaginar-me el protagonista de La drecera, a la porta del mas, escoltant algú que li diu que no es deixi emportar per les emocions, que toqui de peus a terra, que cal ser raonable o racional, que en veritat tot és més complex… mentre els buldòzers, al seu ritme, arrenquen els tamarius del pantà per convertir-lo en una piscina moníssima.

Potser és cert, Toni, que estem distrets i vulnerables davant la “lluita pel relat”. I que aquesta fe cega, fonamentalista, ha dut a assenyalar com a “traïdors” Galileus posseïdors del seny i de la raó. El que passa és que jo no m’ho crec. Penso que, quan tanta gent va en una direcció, al darrere també hi ha vida i raciocini i fets. No és ficció, que els masos s’estiguin transformant en xalets o en camps de golf. No és cap relat, que hi hagi presos polítics independentistes. No és cap fake news, que dormíssim al terra d’una escola per defensar el dret a votar. O que el meu pare (entre molts altres) rebés una pallissa ben física aquell dia. Tampoc no ho hem somniat, que a Catalunya vam viure una revolta pacífica sense precedents a Europa. Quan pocs dies després un policia va afirmar davant d’uns manifestants que “ la república no existe ”, allò sí que era una interessant lluita de relats (o ho hauria estat, si hagués durat). Però els fets són els fets: els bons i els no tan bons, fins i tot el fracàs de quedar-se a mitges. El que hem viscut no és inventat, i no pertany al prestatge dels relats sinó al de no-ficció. Al món de les veritats.

Demano que, quan es parla de ser realistes, posem totes les realitats damunt la taula. Dir que el Procés va ser pura reacció emocional, o la simple conjura d’uns pocs irresponsables (no és el que diu en Toni, que consti, però sí alguns autors que cita), és massa insultant per a massa gent. No, no eren vedells ni fanàtics. Ni ho són ara. Ni se’ls pot dir que tot passa per aprendre a “gestionar les emocions”. Aquell conjunt de masos configura un poble, i de vegades un poble decideix salvar-se. El paisatge ha canviat per a tothom, és evident, però ni la gestió del virus, ni les apel·lacions al possibilisme, ni els relats sobre taules de diàleg no poden ocultar la realitat ni els buldòzers. Em pregunto, per tant, qui és que viu instal·lat en els prestatges de ficció. Que aquella fos una tardor de pel·lícula, que ho va ser, no la fa menys real. Ho vam viure, amb els encerts i amb els errors, i tant els encerts com els errors encara tenen les seves conseqüències ben palpables i científicament constatables. Encara marquen l’actualitat. I sí, encara desperten sentiments. Molt profunds. Vostès perdonin.