Estat de dret i democràcia no són sinònims
En el debat polític actual es parla amb bastanta alegria conceptual de la “democràcia” i de “l’estat de dret”. Es presenten sovint com conceptes teòrics i institucions pràctiques completament coherents i harmòniques. Tanmateix, això no resisteix ni les anàlisis històriques ni les conceptuals. De fet, durant tot el període contemporani, la lògica democràtica ha estat moltes vegades en tensió amb les lògiques del liberalisme polític i de l’estat de dret.
Salvaguardar drets i llibertats polítiques en un estat organitzat des de tècniques liberals de limitació del poder -el tingui un individu, un partit o una assemblea- no acaba de lligar bé amb el fet que s’imposi la voluntat de les majories. Quan surten contradiccions entre aquestes dues lògiques la posició més raonable no sempre és al mateix costat. La democràcia pot corregir els excessos elitistes, de classe i el caràcter uniformitzador en termes nacionals i culturals del liberalisme polític, mentre que aquest últim pot fer-ho amb la tendència de les majories a imposar la seva voluntat sense fre en tots els àmbits possibles.
Tant la democràcia com l’estat de dret són components desitjables dels sistemes polítics occidentals, però es dona una tensió de fons inerradicable, tant normativa com institucional, entre els dos components. Tocqueville, Stuart Mill, Russell, Bobbio o Berlin han dedicat anàlisis memorables a aquesta tensió de fons. Aquest és un tema clàssic de la teoria política contemporània.
Però és fàcil constatar que no tots els estats de dret són iguals. D’acord amb indicadors internacionals, l’estat espanyol és un dels més deficitaris. D’una banda, es tracta d’un estat amb dèficits estructurals en el principi de separació de poders, una de les principals claus de volta de l’estat de dret. També presenta greus dèficits en relació a la fiscalia, actualment encapçalada per una persona que ha estat reprovada pel mateix Parlament espanyol. El Tribunal Constitucional (TC) apareix com una institució fortament parcial i desprestigiada, avui sorprenentment dotada amb poders executius sancionadors i convertida en un vergonyós correveidile del govern central (quina diferència amb els anys vuitanta i primers anys noranta, quan el TC estava format per “juristes de reconegut prestigi” que ho eren!). Els índexs de corrupció se situen molt per sobre dels de les principals democràcies occidentals, mentre que el nivell de frau fiscal es calcula al voltant del doble de la mitjana de la Unió Europea. Resulta clara la implementació d’una important guerra bruta per part d’agències estatals en contra de Catalunya en actuacions que empren mètodes propis d’organitzacions mafioses, dictadures o estats totalitaris, incloses acusacions completament falses sobre dirigents polítics de Catalunya. Aquesta llista podria ampliar-se amb facilitat, però crec que és suficient per mostrar la baixa qualitat de l’estat de dret espanyol (que a vegades he qualificat com un estat de dret tort).
D’altra banda, es constata que algunes decisions actuals, principalment del govern central i de la fiscalia, reflecteixen un univers mental presidit per tics autoritaris. Exemples: el fet de considerar que és delicte posar urnes (quan segons el marc legal els referèndums no són delicte), la sobreactuació d’una fiscalia una mica paranoica i d’estils franquistes que busca arreu objectius a perseguir, les amenaces a la majoria dels alcaldes del país, el fet d’amenaçar càrrecs públics, directors d’organitzacions socials i mitjans de comunicació, fer escorcolls a empreses privades, impedir que es facin actes en favor del referèndum i vulnerar així la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, la llibertat de premsa, etc.
Les coses s’estan desenvolupant com si qui pren les decisions al govern central i a les principals institucions no fossin polítics professionals sinó advocats de l’Estat, un gremi situat als antípodes dels estadistes. Judicialitzar un tema d’aquesta profunditat és ser molt curt de vista. L’estratègia de la il·legalitat i de la por està fracassant. Resulta difícil mantenir pràctiques de democràcia autoritària en els temps actuals. Resultat: les posicions a favor del referèndum i a favor de la independència de Catalunya s’han reforçat a escala internacional.
La realitat política està molt allunyada del que les lleis diuen que és la realitat política. D’això sembla que alguns dirigents polítics, especialment els de formació jurídica, encara no se n’han assabentat. A les institucions de l’Estat els fallen tant les polítiques com la narrativa. Només els queda aprofundir en les mesures coercitives, que ara ja no sembla que puguin revertir. I al final veurem quin és el grau d’eficàcia que tenen. De moment sembla que poca.
Certament, la unilateralitat no és el procediment ideal per resoldre qüestions fonamentals en societats civilitzades. Tanmateix, la història, la realitat actual i l’absència de propostes concretes poden fer que sigui el més adequat en termes de racionalitat pràctica. I quan la política no hi és ni se l’espera, la unilateralitat resulta fins i tot inevitable.
Actualment, la lògica de l’estat de dret espanyol xoca frontalment amb la lògica de la democràcia a Catalunya. Una situació contemporània amb arrels tràgiques que remet a Shakespeare i Eurípides, i que cal solucionar en termes pragmàtics. El president Rajoy va anunciar que la resposta a la convocatòria del referèndum seria “intel·ligent”. Això seria de per si tota una novetat. Tanmateix, fins ara no s’han trobat enlloc signes d’aquesta intel·ligència. Millor per al referèndum. Millor per al futur estat de dret i per a la democràcia a Catalunya. Ens veiem el dia 1 d’octubre.