Drets i deures de l’aficionat del Barça que va al Camp Nou

BarcelonaEls camps de futbol han sigut tradicionalment un espai obert on la gent ha pogut expressar el que volia. I com volia. Poden ser opinions futbolístiques o polítiques. En les polítiques, el Camp Nou té una llarga experiència. Però aquesta vegada no parlem d’això. Parlem dels xiulets que es van sentir a l’estadi quan André Gomes tocava la pilota o feia un intent d’intervenir en el joc. Van ser nombrosos, per més que Ernesto Valverde volgués posar-hi suavitzant i donar a entendre que va ser una situació anecdòtica. Doncs no. No tenia res d’anècdota: és una situació enquistada que, com més va, més empitjora.

A André Gomes li han ficat el dit a l’ull. És un sospitós habitual i cada vegada hi ha menys seguidors que se’n refiïn. Ho fan evident a l’estadi i aquesta situació, aquests xiulets, aquest bum-bum, afecta el jugador. No és pas casualitat que aquesta temporada hagi jugat més partits fora (14) que a casa (10). I que, dels que ha jugat al Camp Nou, només en tres hagi sigut titular. La resta, o bé estonetes o bé, com ahir, per lesió.

És cert. L’aficionat paga i pot dir el que vulgui. Però és igualment cert que si l’aficionat -sigui del Barça o de qui sigui- vol que el seu equip guanyi, difícilment ho aconseguirà anant contra un dels seus. El que passa és que quan les coses no rutllen el soci té ganes de queixar-se i acostuma a rebre el més feble.

Deia Valverde, sense assenyalar ningú -malgrat que en el context s’entenia gairebé tot-, que un jugador no pot esperar els elogis del públic si no li dona res a canvi. En aquest cas, André Gomes, fitxat a so de bombo i platerets i amb aquella clàusula grotesca per si guanya la Pilota d’Or, no ha ofert el rendiment que se n’esperava.

Resumint, la situació és un peix que es mossega la cua. El públic espera que André brilli per ovacionar-lo i André espera que li facin confiança per deixar-se anar. O un dels dos baixa del burro... o adeu-siau Carmeta.