Les dues ànimes d’Unió
Des de la seva fundació, l’any 1931, dues ànimes han conviscut dins d’Unió Democràtica: una més conservadora i estatalista, i una altra més liberal i nacionalista. A la primera pertanyia la gent de procedència carlina, que eren també els més inserits i interessats en la política espanyola; en canvi, els altres venien d’Acció Catalana, és a dir, del catalanisme liberal que havia trencat amb la Lliga Regionalista. L’existència d’aquestes dues ànimes, o sensibilitats polítiques, ha estat sempre present al llarg dels més de 80 anys de vida del partit i ha provocat no poques crisis i tensions.
Durant la Transició, Unió es va veure obligada a concretar la seva proposta i aviat es van explicitar les tensions internes. Sota la direcció d’Anton Cañellas, el partit va accentuar la seva vinculació a l’equip democratacristià espanyol i, així, a les eleccions de juny de 1977 es va presentar com l’opció catalana d’aquesta ideologia (Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya), amb escàs èxit: dos diputats i poc més del 5% dels vots. Davant d’aquest fracàs, Cañellas va proposar una aproximació a la governamental UCD, cosa que va provocar una greu crisi que culminaria amb la seva expulsió del partit (setembre de 1978). Aquell mateix mes, Unió prenia l’acord d’anar en coalició amb Convergència Democràtica: naixia CiU. Tot i que a les eleccions del març de 1979 aquesta coalició no va millorar els resultats del Pacte Democràtic de Pujol, de dos anys abans, la gran campanada la donaria l’abril de 1980, quan va guanyar les primeres eleccions catalanes. CiU es consolidaria, així, com el centredreta catalanista allunyat de pactes estables amb formacions espanyoles que donava prioritat a la construcció de la Generalitat.
Tot i la seva reduïda implantació política, Unió va aconseguir aviat una alta quota dins la coalició: una quarta part dels representants, importants càrrecs -presidència del Parlament, conselleries-, etc. Però, malgrat ser al Govern, van persistir les tensions internes, manifestades als anys 80 en la inestabilitat en la seva direcció -quatre presidents del comitè de govern diferents- i en el fracàs de la formula bicèfala, o direcció col·legiada, entre Josep Antoni Duran i Lleida i Joan Rigol. A partir de l’any 1987, Duran anirà concentrant poder i en poc temps consolidarà el seu liderat. La seva política serà intentar augmentar el pes d’Unió dins la coalició, mantenir i ampliar un perfil diferent de Convergència i evitar tota possible absorció. Això implicarà, evidentment, constants conflictes amb el soci majoritari, sobretot a nivell local a l’hora de confegir candidatures, atès que exigia periòdicament incrementar la quota de poder. No se sabia gaire amb quins arguments, perquè, al final, els teòrics 20.000 militants d’Unió ha resultat que eren només uns 4.000.
Al llarg dels seus primers anys com a diputat a Madrid (1982-1993), Duran i Lleida va manifestar divergències amb l’estratègia espanyola de CiU. Mentre Miquel Roca defensava una política més lliure de compromisos, o en tot cas encapçalar una opció pròpia, com l’Operació Reformista, Duran apostava per cercar acords estables amb els democratacristians espanyols, representats ja només pel grup liderat per Óscar Alzaga, que finalment acabaria dins el PP. Després del fracàs de l’Operació Reformista (1986) i de la crisi Pujol-Roca, Duran no va dubtar a postular-se com a successor de Pujol. Per això el nomenament d’Artur Mas com a conseller en cap i futur dirigent màxim de la coalició va ser mal acceptat per la direcció d’Unió. Era aquell el temps del darrer govern Pujol, en el qual Duran només va voler ser-hi com a conseller un parell d’anys. L’oferiment a Duran del càrrec de secretari general de la nova federació entre CDC i UDC (2001) tampoc va servir per millorar les relacions entre les dues formacions polítiques.
Tot i no ser diputat a Madrid, Duran va tenir un destacat paper en les complexes relacions de CiU amb els governs Aznar. Va participar en el famós pacte del Majestic (1996) i tal vegada va ser el principal responsable del vot gratuït donat a Aznar en la seva segona investidura (2000), quan no el necessitava, atesa la seva majoria absoluta. I cal constatar el poc rendiment d’aquest suport, ja que va ser llavors quan es va iniciar la primera ofensiva centralitzadora del PP. L’any 2004 Duran va passar a ser el portaveu de CiU al Congrés de Diputats i des de llavors es convertirà en l’home de la coalició a Madrid, i gaudirà d’una situació privilegiada com a president de la comissió de relacions exteriors, càrrec que li ha permès viatjar per tot el món i establir notables relacions internacionals. Duran representava, més que ningú, la tradició pactista i la major implicació en la política espanyola de CiU. En temps del govern tripartit, Duran, si bé inicialment va tenir un cert protagonisme en l’elaboració del nou Estatut català, finalment va ser desplaçat pel mateix Mas quan aquest va negociar directament amb Zapatero. La seva decreixent influència en la política espanyola va començar a fer-se patent llavors, el 2006, quan no va aconseguir aturar la vehement ofensiva de Rajoy i el PP contra l’Estatut.
El fracàs de Duran com a home pont amb Madrid s’ha vist clarament els darrers anys. Ni ell ni la majoria de la direcció d’Unió van saber interpretar prou bé el significat rupturista de la sentència del Tribunal Constitucional (2010), ni encara menys el caràcter històric de la resposta catalana: la gran mobilització ciutadana iniciada el mateix any. Així, mentre l’aposta sobiranista no feia més que créixer i la “qüestió catalana” s’agreujava, la influència de Duran a Madrid era cada cop menor. Ni aconseguia explicar prou bé “el cas dels catalans”, ni frenava les constants mesures centralitzadores del govern Rajoy.
Sense cap influència real en la política espanyola, Duran i Lleida ha intentat mantenir Unió en una línia pròpia i poc compromesa amb el procés sobiranista català, que va veure, des del començament, amb no poca hostilitat. El líder màxim d’Unió, en entossudir-se defensant la inexistent “tercera via”, ha acabat arrossegant el seu partit a una crisi total. No crec que a hores d’ara les ferides siguin fàcils de guarir, perquè avui el temps polític exigeix decisions ben clares i menys ambigüitats. És ben possible que ara les dues ànimes comencin a volar cadascuna pel seu compte, i el seu destí final sembla previsible. Mentre uns s’aproparan a Convergència, o més ben dit al grup liderat pel president Mas, els altres no tindran més remei que moure’s per terrenys propers al PP, i tal vegada miraran de crear una còpia catalana de la Unió del Poble Navarrès, que segurament acabarà tan malament com la versió original. Ben aviat ho veurem.
