Les dues cares del catolicisme

i Ignasi Fernández Terricabras
19/10/2015
3 min

“Calia, per fi, un papa que somrigués”. La frase d’una amiga italiana que no és catòlica pot semblar frívola, però reflecteix bé una realitat més fonda: després de dos papes, Joan Pau II i Benet XVI, durament enfrontats amb la societat moderna, en calia un que mostrés la cara amable i acollidora del catolicisme, que també existeix.

Francesc ho ha fet, i ha provocat una reconfortant alenada d’aire fresc quan l’ambient ja començava a ser irrespirable a l’Església catòlica. Amb la seva obertura mental i espiritual, el Papa ha aconseguit en un temps rècord reconciliar molts no creients amb una religió que en els últims anys apareixia només com una incessant font de condemnes contra qualsevol novetat.

Però dos anys després de la seva elecció, l’Església comença a plantejar-se quina serà la profunditat de l’empremta d’aquest papa. És necessari passar dels discursos i dels gestos al terreny doctrinal i institucional. Altrament el pontificat de Francesc, que ell mateix ha pronosticat que serà breu, podria no ser més que una pausa de serenor en un llarg procés d’involució. Aquesta és la veritable clau per entendre l’anomenat Sínode de la Família, reunit durant aquest mes al Vaticà.

Hi ha, entre els sectors eclesiàstics més conservadors, una forma subtil d’esmorteir els efectes de les iniciatives més renovadores del catolicisme. Consisteix a dir que són reformulacions pastorals, simples actualitzacions de la manera de presentar la doctrina, ignorant els corrents teològics de fons que les fonamenten. Si això fins i tot s’ha dit del Concili Vaticà II! Com si passar de dir la missa en llatí a dir-la en català o el fet que els capellans es vestissin comtothom no fossin manifestacions externes d’unes transformacions molt profundes sobre el sentit de la fe catòlica en el món actual.

En convocar representants de les conferències episcopals de tot el món a debatre la doctrina sobre la família, Francesc apunta al centre del problema principal en la relació entre Església i societat. Una moral sexual intransigent i la defensa excloent d’un únic model de família, que eren pedra d’escàndol per a molts, esdevenen la pedra de toc per calibrar l’abast dels canvis que podrà imposar el Papa.

El mateix Francesc, conscient de la magnitud de l’aposta, va preveure una celebració esglaonada del sínode. Les reunions van començar el 2014 i, per les informacions que en van transcendir, les posicions aperturistes del cardenal Kasper, patrocinades pel Papa, van concitar una forta oposició entre els sectors eclesiàstics més reticents.

Cal tenir en compte que probablement aquest gir doctrinal no entrava en els plans de molts dels cardenals que van elegir Francesc, nomenats gairebé tots pels papes anteriors pel seu perfil nítidament conservador. Així com era obvi que Bergoglio sortia del darrer conclave amb un mandat clar per realitzar una neteja urgent i radical de la cúria vaticana, no era evident, si més no per a tots, que hagués d’adoptar posicions doctrinals gaire avançades. Com a provincial dels jesuïtes a l’Argentina, no s’havia oposat a la dictadura militar i, després, sent arquebisbe de Buenos Aires, havia liderat una forta oposició al carrer contra el projecte de legalitzar el matrimoni homosexual.

Un any després de les primeres escaramusses del sínode, bisbes i cardenals -amb una petita minoria de consultors laics- són convocats altra vegada per a les sessions conclusives. Les sales vaticanes bullen de maniobres i intrigues, reals o preteses, per a evitar que es modifiqui la doctrina catòlica vigent sobre aspectes morals o litúrgics. És cert que un cop el sínode hagi acabat, el 25 d’octubre, l’última paraula correspondrà al Papa. Ni l’Església és -encara?- democràtica, ni el sínode un Parlament. El pontífex, com a sobirà absolut, pot decidir lliurement allò que li plagui. Però és també obvi que el sínode ha de servir per mesurar el suport real que trobaria qualsevol reforma d’un papa que ha volgut expressament insistir en la col·legialitat en el govern de l’Església.

Sense una majoria àmplia a favor de les seves posicions renovadores, difícilment el Papa podrà formular-les allà on més caldria: no només en les converses amb els periodistes en el passadís d’un avió, sinó en els documents solemnes del magisteri pontifici. I, si no aconsegueix modificacions doctrinals o institucionals, d’aquí uns anys es recordarà el seu pontificat com una nova oportunitat, molt ben intencionada, però perduda. El pensament catòlic “oficial” dirà que Francesc va “actualitzar” la fe interessant-se pels problemes dels seu temps, com l’ecologia o la immigració, i que, impregnat d’un fort esperit sacerdotal, va insistir en la funció pastoral de l’Església. I oblidarà sense escrúpols que rere el somriure del Papa no hi ha només el rostre d’una persona que sembla afable, sinó una ferma proposta per canviar el paradigma de relació entre el catolicisme i la societat actual.

stats