Dues culleres a la presó

LledonersLa Txell Bonet em suggereix d’anar a fer un taller de cuina a Lledoners, a la presó. Els divendres s’hi fan activitats culturals del tot diverses, obertes a tots els presos. Em sembla una bogeria, però les ganes que tinc de veure els presos polítics m’anima a tirar-ho endavant. Ho sol·licito a la direcció del centre, que accepta la proposta i en facilita tots els tràmits. El repte és gran.

El taller de cuina no té sentit si els presos no poden fer els plats a la cel·la. Tot haurà de ser fred. A les cel·les no hi ha cuina. Els aliments s’han de cenyir als que els presos poden comprar a l’economat: llaunes, conserves i dolços. D’estris, pocs és molt: bols, plats, culleres i forquilles. Ni olles, ni cassoles, ni cullerots, ni batedores.

Amb aquesta equació de tres incògnites encaro el taller. Em sorprenc a mi mateixa ideant cinc propostes salades i una de dolça. Gairebé pot ser un àpat.

Des de la direcció del centre de Lledoners m’exigeixen un llistat detallat dels estris que portaré. Detallat, remarquen. Escric: bols, culleres, plats. Quants? D’acord: 10 bols, 8 plats, 7 culleres... i 2 ganivets. M’ho accepten. Buf. A l’entrada de la presó, compten els estris. 10 bols, 8 plats, 7 culleres, 2 ganivets i una ceba tendra. Anem passant controls, quatre exactament, en què revisen que els estris són els que diu el paper.

Pel pati que distribueix els mòduls i les zones de tallers i esport arribem al teatre, on es fan totes les activitats culturals. Allà ens reben Oriol Junqueras i Raül Romeva. Ens abracem (jo m’abraço a ells). Físicament estan, fins i tot, millor que quan els vam veure per última vegada. En Romeva està catxes! Parlem, m’insisteixen que digui que no els plorem. No ens volen tristos. No volen que els tinguem pena. Ens volen combatius!

Ara arriben Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Abraçades intenses. Els toco, de fet els vull acaronar, però no goso. M’emociono. Somriuen, estem contents de veure’t, em diuen. Treballem molt a presó, no parem.

Començo el taller. Una vuitantena de presos assisteixen al teatre. La cuina genera interès. Els de primera fila porten llibretes i apunten tot el que explico. Estic cohibida, esclar, no sé ben bé quin to haig d’utilitzar. Tinc gran part del govern i els líders sobiranistes a primera fila, vestits amb bermudes, sandàlies i samarreta. Tot és tan estrany.

Dos aperitius: sardinetes arrebossades amb blat de moro torrat i musclos en escabetx amb cruixent de xips i salsa de maionesa i mostassa. Em vaig relaxant quan noto que connecto amb l’audiència, com els interessa, com riuen, com intervenen. Una pizzeta de formatge cremós, pebrot i muesli. Faig petites mostres dels plats perquè els assistents els puguin tastar. En Jordi Turull és qui ho reparteix. Fas molt bé d’hostessa, li dic. Riem.

Obro una llauna de musclos a la gallega i els amaneixo amb una barreja d’allioli (de pot, esclar) i melmelada de préssec, sobre una torradeta. Just en aquest moment, entra en Josep Rull i s’asseu a segona fila. Em saluda somrient. L’ambient és distès, tant que comença a ser una olla de grills. Tots hi diuen la seva. Els increpo: això és un desordre, me l’esteu armant. En Rull, ràpid, contesta: ja saps que som d’armar-la!

L’últim plat és una picada de sardinetes amanida amb pebrot vermell escalivat, salsa Perrins, Tabasco i, ai las, una ceba tendra picada. Em disculpo... Ja ho sé, que no teniu cebes a l’abast. Tenim un hort que fa cebes i tomàquets!, exclama un intern. Fantàstic! Però m’haureu d’excusar la llicència poètica d’haver-la tallat amb un ganivet... En la cárcel nos buscamos la vida, diu cridant un de les darreres files, usamos la tapa de las latas para cortar.

En Jordi Turull intervé: “No podem portar cinturó per evitar que ens pengem, però tenim accés a les llaunes amb les quals ens podem tallar la jugular. Contradiccions del sistema penitenciari”. L’humor negre és un recurs en les situacions extremes. M’hi apunto: taller de cuina amb llaunes perquè són de llarga caducitat... Les postres: orxata, cafè soluble, llet condensada i formatge d’untar, acabat amb un crumble de galeta Maria. No són les millors postres que he fet a la vida, confesso.

És el moment que arriba en Joaquim Forn, que ha tingut visites d’advocats. Tinc l’excusa per acabar el taller i no donar gaire importància al desastre de postres, que queden arraconades sobre la taula. M’abraço també a ell. No ens coneixíem, abans. Amb tots els altres havíem coincidit i amb els Jordis som amics. Però amb el conseller Forn, no. M’hi abraço, fortament, perquè no soc jo qui s’abraça, ets tu o tu, i tu. Amb l’abraçada vull transmetre l’estima i els ànims de tots els que estem en aquesta lluita.

Abans de recollir els estris, una funcionària en fa el recompte: 10bols, 8 plats, 7 culleres, 2 ganivets. Un pres de confiança els neteja precàriament en una galleda i els col·loca a la caixa.

Mentre endrecen parlo amb els Jordis. Estem bé, estem forts, però una presó no és una broma. Hem de tenir els ànims amunt perquè els murs són més alts com més abatut estàs. Aquest és el missatge.

Abraçades fortes, altra vegada. Qui les necessita més? Han estat dues hores. Dues hores curtes i intenses amb ells, els presos polítics.

A punt de sortir de Lledoners, una funcionària fa recompte dels estris. 10 bols, 8 plats, 5 culleres. 2ganivets. S’encenen les alarmes. Falten dues culleres. Aquest detall, tan insignificant a casa, neguiteja enormement la funcionària. Ens reté. Les hem de trobar, ens diu amb fermesa. Truca als altres controls, busquen al teatre, revisem tres, sis, vuit vegades la caixa i l’entorn. Les culleres metàl·liques són molt perilloses, les llimen, es poden transformar en una arma. Finalment, les han trobat i podem marxar.

Aquell repte inicial ara és un aprenentatge. Les receptes sense cuina, sense estris i gairebé sense ingredients són gustoses i penso a incorporar-ne alguna a la carta del Semproniana. Ha estat una experiència intensa i que difícilment oblidaré. Em sento privilegiada per haver compartit dues hores amb les persones que ho han donat tot per nosaltres, seguint el mandat democràtic. Dues hores amb ells, sí, però jo avui dormiré a casa i demà aniré a treballar o a celebrar la vida amb la família o els amics. Em sento privilegiada, però la presó no és cap privilegi. La vida a presó no és cap broma, diu en Jordi Sànchez.

Dues culleres...