Dues narradores que defugen l’artificiositat

BarcelonaÉs molt probable que Samanta Schweblin i Soledad Puértolas no s’hagin llegit l’una a l’altra, però coincideixen als taulells de novetats amb dos llibres impecables, intensos i concisos. L’autora argentina presenta Siete casas vacías (Páginas de Espuma), un volum de relats que s’ha endut els 50.000 euros de la quarta edició del premi Ribera del Duero, i Puértolas, que no publicava cap recull de narrativa breu des del 2000, confirma el bon moment de forma creatiu amb El fin (Anagrama).

Schweblin (Buenos Aires, 1978) va publicar El núcleo del disturbio amb només 24 anys. A aquest primer llibre de contes el va seguir Pájaros en la boca (2009), que va ser traduït a tretze llengües i publicat en vint països. “ El núcleo del disturbio va ser un laboratori de proves, en què els relats eren majoritàriament absurds i estaven allunyats del món real -explica l’autora durant una breu visita a Barcelona-. Naixien de llocs insòlits, i n’hi havia que ara em resulten una mica barrocs. Si pogués, els hi trauria els adjectius sobrers com si espremés una tovallola mullada”. El segon llibre, que Lumen va editar a Espanya el 2010, ja s’acosta més al món de Siete casas vacías. “En tots dos hi ha moltes cases, barris i cotxes, però els contes de Pájaros en la boca travessen la línia entre la realitat i el fantàstic”, diu. En aquella època, Schweblin citava, entre les seves influències, Adolfo Bioy Casares i Antonio di Benedetto. “En cada llibre, els primers dos o tres contes neixen independentment, però a mesura que passa el temps i ja en tinc uns quants més m’adono que configuren un món concret -resumeix-. Hi ha uns temes comuns, però cal acabar trobant els tons que t’interessen i donen homogeneïtat al recull”.

La normalitat, pacte social absurd

En el cas de Siete casas vacías, que va començar a escriure a Buenos Aires el 2010 i ha continuat i acabat a Berlín, ciutat on viu des del 2011 -hi dóna classes d’escriptura creativa-, Schweblin es capbussa en relacions familiars que amaguen algun element pertorbador, normalment ambientades a la capital argentina. Els nens desapareixen amb la mateixa facilitat que els ancians s’aferren a la vida, algunes vegades amb inconsciència, com a Mis padres y mis hijos, i d’altres amb males puces, com és el cas de La respiración cavernaria, situat al cor del llibre, que ocupa 50 de les 120 pàgines del recull. La narradora, Lola, es resisteix a morir mentre omple caixes de cartró amb les seves pertinences i estudia maliciosament la relació del seu marit amb un jove veí, convençuda que l’home li dóna xocolata en pols, igual que si fos el seu fill, mort quan encara era un nen.

“A mi no em fa por la mort accidental o la mort a causa d’una malaltia, però sí que em preocupa la sensació d’immortalitat que té la Lola. La inhòspita i llarguíssima vida dels ancians és terrible. Això ho he vist en la generació dels meus avis i probablement passarà també en la dels meus pares. A nosaltres, el glifosat ens matarà abans”, adverteix l’autora. El glifosat és un herbicida que ha sigut comercialitzat per la companyia nord-americana Monsanto i que ha sigut objecte d’una gran controvèrsia: la Unió Europea el considera perillós per al medi ambient i tòxic per als organismes aquàtics. “Quan em diuen que els meus personatges no són corrents em quedo perplexa. L’etiqueta de la normalitat és un pacte social absurd. Tots som una mica estranys i estem bojos, però és molt difícil parlar de les nostres particularitats. Els meus personatges sovint intenten sortir de situacions límit de la manera més sensata i personal possible”, diu Schweblin.

Continuar després del final

Un dels relats més inquietants de Siete casas vacías és Un hombre sin suerte. El personatge que narra el conte fa memòria del dia del seu vuitè aniversari. La seva germana petita beu un got de lleixiu i la família ha de sortir volant cap a l’hospital. Per aconseguir obrir-se camí entre l’embús de cotxes, el pare demana a la nena que es tregui les calces blanques i les branda per la finestreta, fent explícit que es troben en una urgència que cal resoldre. Mentre la nena espera, sola, al passadís de l’hospital, un home s’ofereix per acompanyar-la a comprar unes calces. “El dia del teu aniversari no pots anar sense calces”, li diu. El desenllaç demostra, un cop més, la perícia de Schweblin. “En els meus relats hi ha molta foscor, però sempre la projecto sobre els narradors i la traspasso cap als lectors -admet-. Gairebé mai no escric sobre personatges perversos, però deixo que cadascú en tregui les seves conclusions”. Els relats continuen ballant en la ment del lector després del punt final. A El fin, Soledad Puértolas (Saragossa, 1947) inclou aquesta mateixa idea al conte que dóna títol al llibre. “Moltes vegades ens diem «això és el final», però ens equivoquem, perquè continuem tirant endavant, encara que de vegades ho fem desconcertats. A les coses que no acabem d’entendre n’hi diem «el final». Pensem que ja hi tornarem en un altre moment, encara que no sempre sigui així”, explica Puértolas. El fin està integrat per tretze peces. Comença amb Películas, on un home que torna a casa, preocupat perquè li sembla que el persegueix una ombra amenaçadora, troba una dona al replà del seu pis que es troba malament. S’ofereix a acompanyar-la a casa, i acaben anant a prendre cafè en un bar on coincideixen amb un borratxo. El narrador se’n va a dormir sense que li hagi passat res d’especial. O potser sí: perquè de la crònica de la nit n’ha sortir una història narrada lacònicament. “Escric el que m’interessa i m’interessa explicar-ho així -reconeix Puértolas-. L’artificiositat cansa moltíssim. De vegades he de polir les frases que he escrit impulsivament. Retoco molt els contes”.

Puértolas va debutar en la ficció amb El bandido doblemente armado (1980), la novel·la que va precedir els relats d’ Una enfermedad moral (1982). “Dos dels meus mestres han sigut Anton Txékhov i Alice Munro. Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni : quin llibre! Munro sap tractar amb mestria les emocions menys explorades. Com a lectors i escriptors ens fa adonar de tot el que queda per descobrir. També m’agraden molt Raymond Carver, Flannery O’Connor i Charles Baxter”, diu.