Dues puntes de llança i un connector
La pressió alta dels dos equips i la verticalitat ofensiva del Barça, a través dels laterals primer i del trident atacant després, han sigut algunes de les claus del partit
BarcelonaDues puntes de llança afilades (o quatre, dues al camp -Pedro i Munir- i dues a la recàmera -Neymar i Sandro-) i un connector amb espurna (Messi). Aquestes han sigut les armes blaugranes per sumar tres punts més i seguir convencent i il·lusionant. No es podrà reduir el partit blaugrana, ni la seva proposta de joc d'enguany, a com s'ha resolt el duel contra l'Athletic, però en moltes fases del partit, els blaugranes han jugat sabent que tenien aquest recurs poderós esperant al calaix. Poderossíssim. Han intentat controlar totes les facetes del joc, difícil repte per la bona actuació visitant, a l'espera de veure com connectaven les tres peces de dalt. A l'inici, la seva velocitat ha servit per aportar solucions als dubtes al darrere. I al final, ha acabat sent l'arma ofensiva més letal per desencallar un partit que s'allargava perillosament al frustrant 0-0.
El Barça-Athletic ha sigut un partit de ritme altíssim, de pressions molt calculades, de búsqueda constant de superioritats. Tant Luis Enrique com Valverde han demostrat des del començament que havien estudiat el partit a consciència i tenien un pla per incomodar el seu rival. L'ímpetu de l'arrencada ha deixat un parell de bones ocasions però fins ben bé al minut 20 no s'ha imposat res més que les voluntats defensives dels equips. Orientar la pressió i les basculacions com a manera de condicionar el joc rival.
En aquest escenari, el Barça ha patit quan l'Athletic li ha incomodat la sortida de pilota. La fase entre els minuts 10 i 20 ha sigut inquieta, amb més refusos que desig de córrer riscos de Mathieu i Mascherano.
Però la verticalitat dels de dalt, sobretot de Pedro i Munir, salvava el nerviosisme. Sense estar segurs al darrere, la sensació de fregar el gol ha animat els blaugranes fins al punt d'obrir-los el dilema de si els convenia més pausar el joc i posar-lo sota més control, o mantenir-lo en certa anada i tornada.
Quan el Barça s'ha instal·lat a camp rival amb els laterals amunt, s'ha sentit poderós i ha trobat el que més necessitava: amplitud i profunditat. Alternatives d'atac.
Però les centrades de Montoya i les arribades de Jordi Alba han tingut poca producció
i, per dins, el desequilibri de Messi no ha resolt els problemes com altres dies. Malgrat tot, s'ha arribat al descans havent pogut obrir la llauna en diverses ocasions.
L'Athletic ha trobat oxigen en alguna transició àgil en què Beñat robava l'esquena a Busquets, molt amunt, i Aduriz confonia les vigilàncies dels centrals per rebre entre línies. Afortunadament pel Barça, però, la línia avançada que ha pogut mantenir durant tot el partit ha servit per ofegar l'atac basc. I si els de Valverde intentaven trenar jugades des del darrere, el Barça l'esperava reorganitzat, amb Messi ocupant una de les puntes d'atac i Pedro o Munir compensant el seu desgast defensiu per la zona central.
La segona part ha començat amb el condicionant del canvi de Piqué per Mascherano però, malgrat alguns minuts de dubtes inicials, l'equip s'ha ressituat amb naturalitat. La dinàmica del matx seguia sent similar, tot i que a mesura que han avançat els minuts, el Barça ha anat reculant per protegir-se d'un Athletic que, a estones, s'estirava per mirar d'endur-se el partit. No s'ha renunciat a la pressió (l'1-0 neix d'una recuperació de Busquets a tres quarts de camp), però s'han rebaixat les entregues a camp rival. Aquest lleuger pas enrere (potser, fins i tot, deliberat) ha exagerat l'esperança del Barça en el seu trident d'atac, especialment despenjat de l'equip amb l'entrada de Neymar per Munir i Sandro per Pedro. L'anada i tornada que, al principi, ja havia agradat a l'equip malgrat alguns ensurts defensius, ha acabat de ser el ritme de partit que millor ha anat per puntuar.