Econòmicament viable, malgrat tot

Al llarg de la dècada que tanquem, molts economistes han fet contribucions a l’anàlisi de la viabilitat d’una Catalunya independent. En múltiples articles i llibres s’han analitzat les conseqüències d’una hipotètica separació d’Espanya tant en l’àmbit públic com en el privat. La conclusió recurrent és que una Catalunya sobirana seria perfectament viable, com ho són Dinamarca, Portugal o Noruega.

En la gran majoria de treballs vam analitzar la independència com si saltéssim del 0 a l’1 sense passar pels decimals, sense prestar gaire atenció als costos de transició, perquè es descansava en la creença que Espanya era una democràcia consolidada, se suposava un comportament poc bel·ligerant de l’Estat i es creia que la pertinença a la UE era una garantia de respecte als procediments democràtics. Res d’això ha resultat ser del tot cert.

El 2011, conjuntament amb Xavier Cuadras, vam estudiar l’impacte que podria tenir un boicot comercial sobre els productes catalans per part del mercat espanyol ( Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència ). El resultat va ser que l’impacte seria limitat i temporal, fins i tot en el pitjor dels escenaris. Si al cantó oposat de la balança s’hi posava el que s’estalviava Catalunya amb l’eliminació del dèficit fiscal, l’economia en sortia força beneficiada. Els supòsits bàsics d’aquells càlculs eren, en síntesi, que 1) un boicot espanyol era respost per part del mercat català en idèntics termes (una reducció d’un 10% de la compra de productes catalans es responia amb una reducció del 10% de la compra de productes espanyols per part del mercat català), i 2) que les compres entre empreses serien poc propenses al boicot. Sí que afirmàvem que la compra pública (la de l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments) es veuria afectada, però que tenia un comportament simètric i el seu efecte estava implícit en els càlculs globals. Pel que fa a l’exportació no quedaria afectada perquè suposàvem comportaments racionals de les empreses.

Ni en el nostre treball ni en els altres que es van publicar al llarg dels anys no es va anticipar que a l’hora de la veritat (són fites clau la consulta del 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017), l’estat espanyol estaria disposat a tot, incloent-hi reaccions inesperades.

Comencem pel que sí que es podia esperar, que era que l’Estat seguís practicant el maltractament històric i estructural cap a l’economia catalana, per les vies clàssiques de baixa inversió pública, baixa execució de la inversió, ofec financer, laminació competencial, arbitrarietat en el repartiment de recursos i un llarg etcètera. Ni tan sols l’aplicació de l’article 155, que comportava formalment la culminació d’una intervenció econòmica de la Generalitat que feia temps que era vigent, no va sobtar ni alterava de manera substancial les anàlisis sobre les conseqüències de la independència. A la pràctica va servir per deixar clar davant el sector públic català “qui mana aquí”. I encara pot ofegar més, però potser llavors ens ofegarem tots.

El que no vam anticipar va ser que, en la transició, l’Estat posaria en marxa instruments coactius sobre el sector privat per mirar de fer descarrilar amb arguments econòmics el projecte independentista. La retirada de dipòsits bancaris, per part d’entitats públiques, de CaixaBank i Banc Sabadell, la invitació al trasllat de seus socials d’empreses fora de Catalunya (fent servir inclús “sa majestat el rei”) i el decret de Guindos que facilitava aquests trasllats, van ser una demostració de força davant el sector privat, que deixava clar, també, el “qui mana aquí”. No es poden descartar més gestos en el futur, depenent de com vagin les coses i atenent a la cultura bèl·lica de l’Estat enfront de la cultura de pacte dels que venim dels fenicis. Veurem.

En qualsevol cas, fins ara els efectes de la reacció espanyola sobre l’economia han estat escassos. Del 2013 ençà, per exemple, el creixement ha estat alt, la reducció de l’atur també, la inversió i l’atractiu internacional no s’han aturat, la internacionalització de les empreses tampoc (del que venem fora de Catalunya el 65% és exportació i el 35% va a Espanya; fa 20 anys Espanya en comprava el 57%).

I malgrat que les reaccions de l’Estat puguin imposar alguns costos a la transició, aquests costos no modifiquen en absolut la valoració que al seu dia vam fer molts en el sentit que una Catalunya sobirana en el marc europeu és perfectament viable. I que, en el mitjà i llarg termini, faria a tots els catalans més rics. No només en termes de PIB sinó també en dimensions com ara el respecte, la dignitat, la democràcia, el diàleg o la cultura del progrés.