Un ecosistema molt particular
PeriodistaEntre el festival de focs artificials a la selecció espanyola, la presentació de Lopetegui amb el Madrid i l’actuació de Griezmann desfullant la margarita en prime time, fa ja molts dies que no es parla gaire d’un dels noms propis d’aquest estiu: Cristiano Ronaldo. Un jugador que, de fet, espera el partit contra Espanya per tornar a entrar a escena i per la porta gran.
El davanter del Madrid va fer després de la final de la Champions el mateix que ara fa un any. És a dir, amenaçar de marxar del Madrid per provocar una sacsejada que acabés amb un augment de sou. La jugada li va sortir bé, però no tant com ell volia, principalment perquè l’estiu passat Florentino no considerava que hagués fet gaires mèrits durant la temporada per haver de millorar-li el contracte. A més, van ser uns mesos en què tothom mirava el Barça i Neymar, i contemplava com aquell jugador que s’havia de quedar “al 200%” a Barcelona feia les maletes cap a París. Ara Cristiano està en una tessitura similar, i altre cop les mirades no són cap a ell, sinó cap a tots els incendis provocats la setmana abans de començar Rússia 2018.
Cristiano no porta gaire bé això d’estar allunyat del centre d’atenció. No és cosa exclusiva seva, que consti, perquè la majoria d’estrelles de l’esport necessiten la complicitat dels mitjans de manera reiterada. I, sobretot, que se’n parli en positiu -bé, en realitat això ho volem tots, que es parli bé de nosaltres-. En aquest sentit, és fàcil imaginar-se’l davant la tele, observant amb atenció com el seu nou entrenador, Lopetegui, feia equilibris a la llotja del Bernabéu després que no l’hagués reconegut com el Rei Sol del futbol i, en canvi, hagués rendit honors al monarca Messi.
El cas és que fa temps que s’està preguntant què passa i com és que li giren l’esquena. Abans de la final de la Champions el seu nom va passar sense pena ni glòria perquè es va parlar de Neymar, després se’l va criticar per “dinamitar” la celebració de la treceava, posteriorment va desaparèixer del focus mediàtic perquè tothom ja pensava en Rússia i aquesta setmana ha vist amb desesperació que es parla dels demèrits d’Espanya. Fins i tot la premsa portuguesa, que encara no n’ha tret l’aigua clara de si tot l’enrenou és de debò o una innocentada per distreure’ls.
De Cristiano se n’espera algun estirabot. Ha de fer alguna cosa per reivindicar-se. El seu ego així ho demana. Assessorat per un entorn que només pensa en el curtterminisme i la col·lecció de guardons, trofeus, mèrits i milions, el següent repte és desempatar amb Leo Messi a la Pilota d’Or. En tenen cinc cadascun. I per guanyar-la necessita fer un bon paper al Mundial. Això sí, sap perfectament que Portugal té pocs números de ser la campiona, però sempre hi ha altres reptes com el de marcar més gols que ningú, intentar que algun sigui de xilena o... en el seu defecte, fer més bicicletes que la fàbrica Orbea.
Els mèrits de CR7 durant el 2018 han estat escassos. Amb el Madrid el 2018 no ha guanyat ni Lliga ni Copa, i a la Champions va fer uns bons vuitens i quarts però va desaparèixer a les semifinals i, sobretot, a la final, en què Benzema i Bale van fer més que ell per guanyar la Pilota d’Or. Final en què, recordem, Karius va quedar com a únic candidat a la Pilota de Plàstic -premi de nova creació que proposo impulsar des de l’ARA.
