Encara que no visquin a Badalona, segur que saben qui n’és l’alcalde: Xavier García Albiol. Ja saben que es tracta d’un polític que viu electoralment d’un sol punt del programa: un discurs expressat sempre en la frontera de dir que està contra la delinqüència però que tothom entengui que està contra els romanesos o els musulmans. I ahir, en l’acte de presentació de la seva candidatura a la reelecció, va començar fort la precampanya:
Sí, esclar que l’hem entès. L’hi hem entès tot. Per començar, el gest terrible d’equiparar persones amb escombraries. És el gest de la reducció: reduir una persona a brutícia. Reduir el missatge polític a una apel·lació a l’estómac. Reduir la solució als problemes del barri a una escombra. Reduir la campanya a un gest amb la mà. Que fàcil que és tot quan un problema complex se soluciona amb una brigada d’escombriaires. El missatge de l’alcalde de Badalona és el gest. En el fons, res de nou sota el sol: quants polítics i quants partits no han viscut de la “mà dura contra els immigrants”. Però que no sigui nou no ens impedeix afirmar que de l’MVP municipal del PP, d’un candidat a l’alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants n’esperem més, molt més, que un missatge que viu a la ratlla de la xenofòbia. La dignificació d’una ciutat i de la política passen per no oferir solucions barates amb posat de torero i per no fer salivar l’audiència amb programes polítics firmats per Schwarzenegger.
I canviant de qüestió, vàrem marxar de cap de setmana amb l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió: 44% a favor de la independència, 48% en contra. Hem dit aquí en alguna ocasió que ni quan l’onada sobiranista era alta, el referèndum estava guanyat. En conseqüència, pensem que tampoc està perdut. Que en el moment de baixada el suport a la independència sigui de 44% vol dir que la idea és aquí per quedar-se i tampoc no se n’anirà amb una escombra.
Insistim, però, amb una idea: la necessitat de recordar com hem arribat fins aquí i quin sentit té pretendre la independència de Catalunya. Mirin, quan a la conversa de sobretaula apareix el procés, no falta la veu que diu: “Jo no penso com tu”. Llavors preguntes: “Estàs satisfet entre el que pagues d’IRPF i els serveis que reps? Trobes correcte que Catalunya sigui la tercera a recaptar impostos i la desena a rebre’n? ¿Que recaptant més del 20% dels impostos de tot l’Estat, o exportant el 25% del total espanyol, a cada consell de ministres et recordin que arribes a final de mes gràcies a l’Estat? Creus que Rodalies et dóna un servei decent? ¿Què et sembla que la Generalitat no pugui fer un decret de pobresa energètica? Creus que algun partit espanyol té el mateix interès que tu per solucionar el teu problema?”. Arribats a aquest punt de la conversa, sovint resulta que tots pensem el mateix.