No tinguem por. L'editorial d'Antoni Bassas
S’estavella un avió a qualsevol lloc del món i a tots se’ns encongeix l’estómac. Tots volem, tots tenim gent que estimem que vola. Però quan s’estavella un avió que ha sortit del Prat, aleshores sentim molt més que un calfred i ens esgarrifem pensant en si aquesta cruel loteria inversa ens hagués tocat de prop.
La tragèdia de l’Airbus de Germanwings ha repartit el dol per Llinars del Vallès, Mataró, Cornellà de Terri, Banyoles, Sant Just Desvern, Sant Cugat, Barberà del Vallès, Barcelona… Setze alumnes d’un institut alemany que tornaven d’un intercanvi, els executius que anaven a la fira de Düsseldorf, els turistes alemanys que tornaven a casa… Les històries que vostès ja saben que han devastat el cercle més pròxim de 150 persones.
Avui, a la crònica que Albert Om ha firmat des dels Alps, des del poble on surten els equips de rescat, hi ha una frase de Josep Ramoneda, que diumenge, parlant de l’atemptat de Tunísia, va escriure. “No hi havia cap motiu perquè els toqués a ells i no a uns altres, per això costa tant d’entendre”. Om escrivia això des d’aquí, des d’aquesta esplanada a les fosques que mostra la càmera de l’ARA amb Jordi Castellano. Diu l’Albert: “Són les nou del vespre, els helicòpters han deixat de volar. Intento mirar més enllà de les muntanyes, però ja no es veu res”. I si hi hagués pogut veure en la foscor, només hauria vist miques.
A la consternació s’hi afegeix el misteri. Per què va caure l’avió? Per què va caure un avió pilotat per un comandant amb més de 10.000 hores de vol? Per què va estar caient l’Airbus, sostingudament, durant 8 minuts, sense emetre cap senyal d’alarma? No en tenim les respostes, i si ens costa d’acceptar la tragèdia, més difícil se’ns fa acceptar una tragèdia sense perquès.
Però tenim el què, ha caigut un avió i han mort 150 persones. Sobre l’aviació, em sembla que no cal insistir-hi gaire, perquè les xifres són clares: volar en avió, avui en dia, és extremament segur. Arnold Barnett, professor d’estadística del MIT, als Estats Units, diu que als països desenvolupats, la probabilitat de morir en un accident aeri és al voltant d'una entre 25 milions per vol, i afegeix: “Un nen en un aeroport britànic té més probabilitat d'arribar a ser primer ministre, guanyar una medalla d'or olímpica o rebre el premi Nobel de física que de morir-se a l'avió al qual està a punt de pujar".
Fins i tot als països menys desenvolupats, la probabilitat de morir en un vol és al voltant d'una entre 750.000. Però els accidents aeris fan molt de soroll. Barnett, paral·lelament, va analitzar les portades del “New York Times” i va descobrir que la cobertura que es dedicava als accidents d'aviació era 1.500 vegades més gran que la que es dedica als accidents de carretera, i 6.000 vegades més gran que la cobertura que es dedica al càncer, la segona causa de mort als Estats Units després dels atacs de cor.
Per aquest cantó, doncs, no tinguem por. I pel que fa a la mort, és part de la vida. És una lliçó que costa de pair, sobretot com més jove s’és. Penso en els estudiants de 4t d’ESO de Llinars. I malgrat tot, no hi ha manera més adulta i més lliure de viure que entendre les limitacions de la vida, mentre consolem els que ploren.
