El full de ruta: una resposta valenta. L'editorial d'Antoni Bassas

Aquesta és la notícia del dia: Convergència i Esquerra han firmat el full de ruta per la independència.

Segons aquest full:

• Votar aquestes llistes el 27-S serà com votar ‘sí’.
• Si tenen majoria, s’aprovarà una declaració d’independència per iniciar el procés.
• El procés durarà 18 mesos, durant els quals es redactarà la Constitució.
• Al cap de 18 mesos el text serà votat i es proclamarà la independència.

Aquesta acord d’ahir va ser firmat també per Òmnium i l’ANC.

L’acord ha quedat obert que s’hi afegeixin altres partits, singularment Unió Democràtica, Iniciativa-Esquerra Unida, la CUP i diversos escindits del PSC, com ara MES. Per això, ahir, els firmants en deien preacord. Segurament per això, també, la firma va ser tan poc solemnitzada que no en veuran ni una sola imatge.

Perquè es va arribar a un acord ahir, a començaments de la desbandada de Setmana Santa?

Doncs perquè com va declarar també ahir en aquest programa l’alcalde Montblanc, Josep Andreu, d’Esquerra Republicana, que es qui va firmar l’acord en nom de l’Associació de Municipis per la Independència: “No podíem esperar més per no refredar el procés sobiranista”. L’independentisme retrocedia a les enquestes d’opinió, les tensions entre Mas i Junqueres eren evidents i Josep Rull i Marta Rovira, a qui avui el cap de política Ferran Casas titlla de “coronels que tenen bona química”, van posar la directa per arribar a aquest text.

Per a Toni Soler, l’acord d’ahir és un pas de gegant, diu que “el sobiranisme ha recuperat la iniciativa, perquè ara aquest text serà el centre del debat els pròxims mesos, perquè ara tothom, Podem, haurà de dir si se suma o no al text.

El text no especifica quina majoria cal per començar a fer tots els passos que hem explicat, i no ho fa per una raó. Obtenir una majoria d’escons pel sí és a l’abast de CiU, d’Esquerra, i ja no diguem si s’hi suma la CUP. Obtenir una majoria absoluta de vots, que és el que et demanaria el món en un referèndum, això ja és més difícil. La posició dels firmants de l’acord és: “Com que l’Estat no m’ha autoritzat a fer un referèndum, com sí que van autoritzar el Canadà al Quebec i el Regne Unit a Escòcia, haig de preguntar als catalans si volen ser independents a través d’unes eleccions, i això dóna el resultat que dóna: es pot tenir una majoria absoluta d’escons sense tenir més del 50% del vots, però això, digueu-ho al govern espanyol”.

Sens dubte, l’acord d’ahir és un pas en la direcció que reclamàvem en el nostre editorial d’ahir, cito: “O aconsegueixen que la gent vegi, entengui, noti que van junts en llistes separades, o adéu majoria per anunciar al món que Catalunya ha votat per ser independent”.

Què és el més important d’aquest text? Doncs que tenim per escrit i firmat que el 27 de setembre hi ha dos partits que diuen “votar-me a mi serà com votar sí a la independència”. I aquest cop, en unes eleccions legals. Això sí que és literalment històric, i no té precedents.

Tothom es pregunta quina serà la capacitat de l’estat espanyol, donada la seva nul·la voluntat de negociar res, de permetre que aquest full de ruta sigui possible, perquè el text parla de negociar amb l’Estat els termes de la separació. Dit d’una manera més planera: ¿algú pensa que l’estat espanyol sentirà tot això i ho deixarà fer, i es quedarà de braços plegats? I aquí cal que des de Catalunya no es caigui ni en la covardia ni en la ingenuïtat.

Que no caiguem en la covardia perquè, al cap i a la fi, ja fa anys que l’estat espanyol no està de braços plegats en contra dels interessos de Catalunya. Que ara es mobilitzi més no ens haurà de venir de nou. L’estat espanyol està recollint a Catalunya el que hi ha sembrat.

Que no caiguem en la covardia perquè està en joc la supervivència de Catalunya com a subjecte polític. Catalunya pot continuar existint com una regió espanyola, com allò que en deien “el nordeste peninsular”, però com a país que aprova uns pressupostos que procuren el benestar dels seus ciutadans, això està en joc. Com a nació al món que viu amb normalitat la seva cultura, això està en perill. Per tant, en nom de la dignitat col·lectiva cal donar una resposta política, i per tant, democràtica, a la gravetat de la situació. L’acord és una resposta. Una resposta valenta.

I no caiguem en la ingenuïtat. Aquest text traça una ruta, però ja veurem per on acabem caminant. Només sabem una cosa: l’única manera de fer seure l’Estat a negociar, l’única manera d’obtenir el respecte del món i de nosaltres mateixos és que el 27-S Catalunya voti clarament per deixar de ser un subsistema i s’afirmi amb capacitat legal per actuar.