Avui és Dijous Sant. El fet que, encara avui, ens referim a aquest dia amb aquesta denominació i que s’acosti un cap de setmana amb dies anomenats Divendres Sant, Dissabte de Glòria, Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua indica que l’herència religiosa, cristiana, és una font principal d’identitat de la nostra cultura.
Per això, avui, l’ARA publica dues pàgines que els recomanem vivament. És un debat sobre l’herència del cristianisme entre dos filòsofs que mantenen distàncies diferents amb la fe, Francesc Torralba i Josep Ramoneda.
Comparteixen alguns punts de partida: hi ha tres grans tradicions que han configurat Europa: la grecoromana, la judeocristiana i la Il·lustració, la qual cosa, en paraules de Torralba, és un “híbrid ple de tensions internes” que, en una comparació ben trobada, diu que és com una humitat que encara que hi pintis al damunt, torna a aparèixer.
Per la seva banda, Ramoneda recorda que si l’ésser humà es distingeix dels animals és per la capacitat de crear ficcions i, alhora, creure-se-les, perquè l’ésser humà va prendre consciència que era contingent, que la seva vida podia tenir un sentit transcendent o no tenir-lo i va construir un sentit per suportar-ho. I remata Torralba: “L’home és un ésser amb voluntat de sentit. Construïm narratives que donin explicació al que vivim, que serveixin per orientar-nos”.
Obro parèntesi: sobre això els recomano emfàticament un llibre que segur que en deuen haver sentit a parlar, es diu ‘Sapiens’, l’autor és un professor israelià de 39 anys, Yuval Noah Harari, i ho explica. Si l’‘Homo sapiens’ finalment va regnar al planeta, acabant amb el neandertal, va ser perquè va ser capaç d’establir un sistema de creences, de mites compartits, que el va organitzar millor. Tanco parèntesi.
“Construïm narratives que donin explicació al que vivim”, deia. I aquí tots dos, Torralba i Ramoneda, arriben al moll de l’os de la vida contemporània: “Hi ha una crisi dels discursos que donaven un sentit global a l’existència, no només de les religions, sinó també de la política”.
Possiblement per això, diem nosaltres, els dos fenòmens polítics que més han triomfat darrerament a Catalunya han estat dos moviments amb vocació de reescriure-ho tot: la protesta dels ‘indignats’, que ha donat lloc a partits com Podem o ha reforçat la posició de formacions preexistents a la crisi com la CUP –és a dir, una nova economia–, i la idea d’independència per Catalunya –és a dir, un nou estat.
Si parlem de l’herència del cristianisme, potser que responguem què és cristianisme. I aquí recordaré sempre les paraules del professor Raimon Panikkar quan deia que Jesucrist no va fundar cap Església, l’únic que va dir va ser “estimeu-vos els uns als altres”. Divuit segles més tard, la revolució francesa va crear un concepte semblant: la fraternitat. Fraternitat que, segons Ramoneda i Torralba, ha quedat eclipsada davant la llibertat i la igualtat.
I sense fraternitat la vida és impossible, perquè és pura guerra. És curiós que les noves tecnologies i les xarxes socials ens han donat una aparença de fraternitat, una il·lusió de fraternitat, amb el contacte asèptic de la pantalla on cliquem ‘m’agrada’, ‘comparteixo’, ‘retuitejo’, sempre des d’una distància còmoda que no compromet a res, a una acceptació i reconeixement de l’altre més aviat superficial. És veritat que la solidaritat, expressada amb tanta generositat per creients i no creients a l’Església i a les ONG, és també un fenomen dels nostres dies.
En resum, l’herència del cristianisme, l’herència de l’home, la vida i la mort del qual marca profundament el nostre calendari, des de Nadal fins a la Pasqua, és aquí, amb la seva oferta de sentit global per a l’existència. Una altra cosa és l’instrument amb què es manifesta, l’Església, o com deia un crític: avui dia no és possible predicar i practicar l’Evangeli sense que sembli que estàs criticant l’Església.
Però aquesta és una altra història. Fins dimarts que ve.