Les raons continuen intactes. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Començant pel més recent, la CUP ha dit avui que si Junts pel Sí treu el president Mas i posa l’Oriol Junqueras, l’investiran, hi haurà govern i no hi haurà eleccions al març.

Però, si no hi ha un gir de guió absolutament inesperat, això no sembla que hagi de passar. Mas va dir la setmana passada que la CUP té molta força, però no tanta per canviar el candidat de Junts pel Sí, i Junqueras sempre ha dit que el seu candidat era Mas. I no crec que Junqueras canviï d’opinió per més cants de sirena de la CUP que escolti: sap que al març, anant separat de Convergència i amb uns quants de milers de vots que abandonaran la CUP tornaran a Esquerra, té possibilitats de guanyar les eleccions.

Sobre el ‘no’ de la CUP, em reafirmo en l’opinió que ja hem expressat aquí: la CUP ha tingut por de fer el que sempre és més difícil de fer en política: pactar amb el diferent. És el més difícil de fer, perquè quan pactes amb l’adversari t’exposes a la possibilitat que et diguin traïdor des de dins. Però això, tal com diu avui Salvador Cardús: “Les assemblees de la CUP han servit per saber què garantia millor la seva supervivència i que accentuava el risc de trencament intern (·) Per això han pres “una decisió conservadora per retornar a la zona de confort, que és la de la retòrica revolucionària sense compromisos amb la realitat”.

Avui també llegim opinions com ara: “La CUP ha estat coherent i no ha enganyat a ningú”. D’acord, però l’empat a 1.515 va demostrar fins a quin punt mitja CUP, almenys, pensava que no era incoherent cedir dos vots per una investidura que hauria estalviat les eleccions, i que hauria fet Mas president per 18 mesos i encara amb una qüestió de confiança a l’octubre a manera d’examen a mig curs. Per això quan a tanta gent se li va entravessar el dinar de diumenge, i vàrem sentir molts cops allò de “tanta comèdia aquests tres mesos per dir que no”, vaig pensar que aquests tres mesos han tingut un sentit: han estat el temps en què mitja CUP va intentar que l’altra mitja canviés d’opinió i no se n’ha sortit per ben poc, com hem pogut veure a les votacions.

Posar Mas com a raó principal pel ‘no’ sona a excusa. Ja no era investir Mas. Venia amb l’aval d’1,6 milions de persones. Anava en la mateixa llista que ERC, que mitja Unió, que gent ex-PSC i ex-Unió Democràtica, i d’independents. Com es pot ser insensible a aquest clam? Què en pensen, els cupaires que han votat no, quan veuen com la gent que voldria veure Catalunya convertida en província està encantada amb el cop de porta que han donat a Mas? En la tensió Catalunya-Espanya, rodejat el procés com ho estava pel Banc d’Espanya, pel sistema bancari espanyol, pel ministre de l’Interior, amb Obama, Merkel i Cameron implorats per Rajoy perquè l’ajudessin, rodejats pels mitjans de pensament únic, on no convidaven ni conviden independentistes a explicar-se, en aquesta tensió, pregunto: qui era el dèbil? Mas era el diferent, sí. I l’estat espanyol què era? La decisió de la CUP, ara mateix, a qui reforça?

És segur que la CUP ha triat la decisió que menys costos tenia per a la seva unitat, però reforçant la coherència interna han debilitat la seducció externa. Mirin, hi ha lideratges que eixamplen. Per posar-ne un exemple: no era el mateix el PSC amb el tarannà de Maragall que el de Montilla. Potser molta gent va votar una CUP a l’estil David Fernández i s’ha trobat amb una CUP Gabriela Serra. Avui la CUP, fora dels incondicionals, és menys atractiva per a gent que conformen la majoria social.

Però també en aquest punt, vull repetir (dic “repetir” perquè ja m’ho han sentit dir) que la CUP només és la darrera protagonista d’un guió del procés que ja anava just de forces. Si els cupaires han estat decisius és perquè el 27-S Junts pel Sí no va fer una bona campanya, i no va fer una bona campanya, en part, perquè des del 9-N del 2014 fins al 27-S, Convergència i Esquerra van jugar una desunió incomprensible i lamentable per aquesta majoria que avui està profundament dolguda.

Aquesta majoria mereix algú que li parli amb respecte per la seva frustració però sense draps calents. Sortint al carrer durant cinc anys, heu posat Catalunya al mapa del món polític. Heu demostrat que sou una gent responsable, apoderada, que pensa per ella mateixa. Si avui hi ha partits que demanen el referèndum és perquè vosaltres heu sortit al carrer a demanar la independència. N’heu fet una qüestió de dignitat per vosaltres i pel futur vostre, o del vostres fills i néts. I heu fet bé. I res no és en va. Però res no és fàcil. Sobretot, quan l’objectiu és construir un estat nou. Els nostres polítics no n’han sabut més, de moment. Estan jugant cartes que no han jugat mai, i en condicions adverses. Ara, empenyem-los a fer política. A explicar-se millor, a convèncer, a deixar de proclamar la seva astúcia i a practicar-la. Perquè el reclam de sobirania per Catalunya no marxarà. Ja no farem meridianes ni ves baixes, però tindríem motius per continuar-ne fent, perquè continuarem pagant molts impostos i rebent poc a canvi, i així no podem seguir.

No ens queixem exageradament. Al món hi ha drames molt pitjors i a la història hi ha hagut catalans que ho han passat molt pitjor que nosaltres.

Parafrasejant Llach, semblava que amb el somriure venia la revolta. Doncs no, de moment. Amb el somriure hem fet el primer pas: creure’ns que era possible. I només si ho continuem creient, ho pot ser.