De què serveix la fiscalia especial de delictes de l'odi? L'editorial d'Antoni Bassas

El ‘New York Times’ publica avui que un dels pilots de l’Airbus estavellat als Alps era fora de la cabina quan l’avió va començar a perdre altura, i que quan va voler tornar a entrar a seure al costat de l’altre pilot no va poder perquè la porta era tancada, i que cridava al seu company, però que el que era dins no va contestar en cap moment, i que se senten els cops del que és a fora com intenta tirar la porta a terra.

El diari nord-americà ho ha sabut perquè un militar d’alta graduació que participa en la investigació ha sentit la gravació de les converses de cabina i ho ha explicat al diari. Quan l’avió surt de Barcelona els pilots mantenen una xerrada tranquil·la i agradable. Més endavant, un dels dos surt de la cabina, i després, quan vol tornar a entrar, primer pica a la porta suaument, però quan no hi ha resposta, pica més fort. No obté resposta des de dins i després es poden sentir els cops de tirar la porta a terra. Per què se’n va anar un dels tripulants? No se sap. Perquè l’altre no va obrir? Tampoc no se sap. El misteri que rodeja l’accident continua, i continua més gran, encara, després d’aquesta revelació.

I el misteri, la incertesa, se’ns fan insuportables en l’edat de les certeses científiques i la informació en temps real. Tenim el què, han mort 150 persones, però no tenim el per què, i això ens descol·loca. I en canvi, ens conforta la imatge dels caps dels executius de diferents països reunits al voltant de la tragèdia, en una imatge que els poders han donat prioritat al rescat i a l’aclariment dels fets. Particularment confortant és, i per raons que no cal explicar gaire, veure els presidents Mas i Rajoy viatjant junts fins a trobar-se amb Hollande i Merkel.

Com saben, l’accident ens ha deixat una seqüela informativa, la dels insults i acudits per l’origen català d’algunes de les víctimes. El govern espanyol ha demanat a la Fiscalia que investigui, i el ministre Jorge Fernández Díaz ha ordenat a la policia que n’identifiqui els autors. En el supòsit que els trobin, caldrà veure si la llei pot castigar els que han escrit aquests missatges, que si no els pot castigar vol dir que la llei mal feta o que la fiscalia especial de delictes contra l’odi serveix de poca cosa.

Perquè recordem que, el desembre passat, aquesta fiscalia de delictes d’odi va arxivar la denúncia contra tuits i missatges a les xarxes on es comparava el sobiranisme amb el nazisme. Va dir que ho trobava “profundament reprovable” –moltes gràcies–, però va afirmar, també, que no incita directament a la violència. Si una fiscalia especialitzada en odi no troba que hi hagi res d’odiós en el fet que et diguin nazi –o sigui, genocida–, què et deuen haver de dir perquè mogui un dit?

Mirin, del que ha passat aquesta setmana, el més important és que 150 persones ja no tornaran mai més a casa, però ara que tant s’intenta aprendre de les crisis per gestionar millor les pròximes, estaria bé que l’Estat enviés un missatge inequívoc sobre la criminalitat d’algunes conductes, i que allà on no arriba un mínim sentit del decòrum i l’educació, hi arribi la llei. Que l’estat s’adoni del que ha anat sembrant amb la permissivitat de la catalanofòbia més o menys difusa que impregna la cosmovisió espanyola.

La permissivitat o la pràctica. Encara són recents aquelles paraules del delegat del govern espanyol a Andalusia que no volia que un partit que es deia Ciutadans i un polític que es deia Albert manessin a Andalusia. Encara ahir, els vots del PP i només del PP van aprovar a les Corts Valencianes una llei per la qual dues entitats que afirmen que el català i el valencià no són la mateixa llengua tindran autoritat per expendre títols oficials de valencià.

Fa 36 anys que Espanya es va dotar d’una Constitució democràtica, però l’anticatalanisme és una manera de fer política a Espanya. I això és indigne.