Quina és l'alternativa al full de ruta? L'editorial d'Antoni Bassas
L’acord pel full de ruta entre Convergència i Esquerra ha estat molt mal rebut a Madrid. Ha desenterrat les polítiques habituals: Rajoy ha posat el full en mans de l’advocacia de l’estat, segons informa ‘El Mundo’. Ja hem comentat aquí en alguna ocasió que tot el que el govern del Partit Popular sembla tenir per a Catalunya són policies, advocats, fiscals i jutges, que és la manera més fàcil d’externalitzar la responsabilitat i inhibir-se de l’obligació de tot polític, que és fer política i no amagar-se darrere la llei.
Igualment, el full de ruta ha tornat a velles retòriques periodístiques: l’editorial d’avui d’‘El País’ el titlla d’atemptat democràtic i deliri.
I a Catalunya, l’anàlisi gruixuda la ve a fer Miquel Iceta, que parla de Mas i Junqueres dirigint-se cap al precipici, la presó i la tragèdia.
Les opinions importen perquè creen opinió, i en aquest sentit és clar que el full de ruta, és a dir, la possibilitat que el vot del 27-S pugui convertir-se en un mandat per començar un procés d’independència, serà combatuda amb tota fermesa per l’Estat, que jugarà obertament la carta de l’amenaça i de la por.
En el terreny de les opinions, se’n poden oposar algunes, a les que acabem de comentar. Per exemple: davant qualsevol conflicte d’interessos, al món clamem per una sortida negociada. Sembla que aquesta recepta val per a tothom, excepte per als problemes de Catalunya, condemnada a ser tractada com un subsistema.
O quan Rajoy diu que el full fomenta una clara divisió social, ens preguntem sincerament quan al PP li ha important la unió social, si ha basat la seva política per guanyar o el poder, o per mantenir-se en l’anticatalanisme més divisiu i separador, com vàrem veure en la recollida de milions de firmes contra l’estatut, un estatut que va gestar-se dins la més escrupolosa legalitat espanyola.
O, en el terreny de les opinions, podem oposar-hi aquest article del professor de ciència política de la Pompeu Fabra, Jaume López, que reflexiona avui sobre el fet que, fins ara, la política de la por l’han fet des de Madrid, però que comença a ser hora de mostrar com quedarà Catalunya si es manté dins d’Espanya, i el seu parer és que quedarà pitjor. És a dir, d’acord, no fem unes eleccions plebiscitàries el 27-S. Què fem, quina és l’alternativa que li ofereix a Catalunya el govern espanyol? Quina és l’alternativa? Continuar com ara? ‘Ergo’, és d’hora de comunicar a tots els catalans, se sentin com se sentin, que el full busca dir que “estem fent el millor per als nostres fills, que no deixarem que les nostres por siguin una hipoteca per a ells, que no s’ho mereixen, que ens en sortirem”.
Però la transcendència del moment obliga a sostenir un bon debat d’idees i, en paral·lel, a desplegar una política guanyadora partint dels fets. El full de ruta té la firma de Convergència i Esquerra. No hi són ni Unió, ni Iniciativa-Esquerra Unida, ni la CUP, que van firmar l’acord pel 9-N. En aquest sentit, Josep Ramoneda es pregunta avui: el pacte és per sumar o per restar? I respon: “Si s’està passant de com més millor al “pocs però autèntics, la desfeta està garantida”. I conclou que falla la pressa, el termini, els 18 mesos. El que cal és acumular vots, si el “sí” vol guanyar obtenint una majoria absoluta de vots, no només d’escons. I, de moment, només la CUP veu factible sumar-se al full. Unió és una incògnita, Iniciativa està més lluny.
La distància dels partits és important, però no decisiva. La distància que importa és la de la gent, per començar, dels dos milions tres-centes mil persones que es van sentir criades a les urnes al 9-N. Estaven pel dret a decidir, i la immensa majoria, per la independència. ¿Com pensen els partits del full de ruta convence’ls que el 27-S és l’única manera que li queda a Catalunya per decidir i guanyar un futur millor? Aquesta és la gran batalla dels cors i les ments que cal guanyar. La resta és exhibició de pits de llautó.
