L’efecte papallona de les restriccions del covid-19

Aquella sensació que teníem a mitjans de juny que el pitjor havia passat potser va ser precipitada. El xoc amb la realitat ha sigut dur, molt dur. Per començar, i tal com es va avisar, la calor no ha aturat el virus i el relaxament del distanciament i les altres mesures de seguretat ha portat a múltiples rebrots que ara són difícils de controlar. I ara ja no es tracta només d’evitar el col·lapse dels hospitals, sinó també la paràlisi econòmica.

Cada setmana hi ha rècords de contagis diaris al món i ja anem pels 17,4 milions de positius i uns 675.000 morts, segons les últimes dades de l’OMS. És un problema global i, en canvi, encara estem actuant amb perspectiva local. El cert, però, és que el que va passar al Segrià, per exemple, ha portat a la ruïna moltes famílies de les Canàries que, a dos mil quilòmetres de distància, han perdut la feina i la temporada per la por que ha suscitat el brot de Lleida en molts governs emissors de turistes. I el mateix pot passar en sentit contrari, o entre països.

Estem interconnectats i, també en el covid-19, hi ha una mena d’efecte papallona: les restriccions o els contagis en una punta del món acaben marcant el que passa a l’altra punta. Ara més que mai és el moment de la solidaritat. Entre persones, entre regions, entre països. I això comporta fer sacrificis. La mascareta és angoixant, i més aquests dies de tanta calor, però és necessària i l’única eina que tenim individualment -a més de rentar-nos les mans i mantenir la distància social- per no contagiar ni ser contagiats. Això salva vides i també salva economies, la de cadascú també. Les restriccions de regions afectades o els confinaments de persones que són contactes o estan contagiades permeten que altres persones i altres zones puguin continuar fent vida normal, i que l’economia es mantingui en marxa per tal que hi hagi prou ingressos per assegurar les ajudes.

Hi ha sectors més afectats, com l’oci nocturn o activitats en què el distanciament és difícil, i s’entén que vulguin recuperar la normalitat, però també cal tenir present que salvar-los a ells pot tenir repercussions greus per al conjunt. L’equilibri és difícil i caldran moltes ajudes per compensar els que hi perden més, però ara no és moment per a egoismes sinó per tenir una visió global. Això només ho pararem amb responsabilitat individual i col·lectiva. I amb solidaritat. Però si no n’hi ha, caldrà que les administracions activin tots els mecanismes de controls i sancions que ho garanteixin. Fins i tot fent els canvis legislatius necessaris per evitar que la gestió de la salut pública estigui en mans dels criteris dels jutges, més pendents lògicament de salvaguardar la legalitat i les llibertats personals i d’empresa que de gestionar la complexitat d’una pandèmia en què tot penja d’un fil.