Fem efectiva la majoria virtual
Dijous passat ens va portar dues notícies importants: la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre l’eurodiputat Junqueras i la sentència d’inhabilitació del president Torra. Com que la comunicació de la segona pretenia segurament tapar l’impacte de la primera, no cauré en la trampa i em concentraré en la primera. Hi haurà temps per comentar la segona.
Al marge de per a Catalunya cal assenyalar que la sentència és transcendent per al desenvolupament de la UE mateixa: constitueix un pas endavant en la definició d’un poble europeu que, com a tal, té dret a una representació democràtica, i no mediatitzada pels estats membres, en un Parlament que és el seu. Però també és transcendent, esclar, per a l’evolució del conflicte polític català.
La cúpula judicial espanyola i la dreta més intransigent han rebut la notícia com una clatellada. Vox ha augmentat el seu estat d’excitació i, poc o molt, està condicionant el PP, Cs i, indirectament, el PSOE. Veurem fins on. A curt termini, però, diria que augmenta la incertesa sobre l’actitud política de la dreta. En una primera aproximació s’hauria d’endurir. Però si la perspectiva davant d’unes terceres eleccions fos la d’un creixement de Vox, potser el PP, tot oferint una abstenció a la Valls, preferirà deixar que governi el PSOE abans que anar a eleccions. És poc probable avui però la possibilitat s’ha de tenir present a mesura que vagin passant els dies.
A Catalunya la sentència hauria de dissipar qualsevol dubte europeu que hagi pogut angoixar algun sector del sobiranisme. Potser ara -m’agradaria- veurem més banderes d’Europa a la Diada. Però el més important és l’estabilitat. El compromís amb Europa ha estat històricament una pedra angular del catalanisme. No hauria de trontollar per reaccions emocionals a les incidències del moment. Ara hem rebut una satisfacció. Però hem de saber que no sempre la UE s’alinearà amb els nostres desitjos. S’hi aproximarà, sobretot els òrgans judicials o no executius, en els temes que afecten els drets fonamentals. Però molt menys en altres de més polítics. No s’ha d’esperar, per exemple, cap pronunciament favorable al dret a decidir per part dels òrgans polítics d’Europa. De fet, és més probable que reafirmin la congelació de fronteres. Potser fins i tot respecte a Escòcia. Per cert, és interessant constatar que mentre que a Espanya el poder judicial és més conservador que les institucions polítiques sustentades en el vot democràtic, a Europa és més avançat que el que poden donar de si les institucions polítiques.
Pel que fa al moment polític i a les negociacions per formar govern, penso que la sentència les hauria d’accelerar. Les últimes eleccions, i encara més les penúltimes, han establert que hi ha, en el global d’Espanya, una majoria per a una sortida dialogada del conflicte. Però és una majoria virtual, no ratificada en un vot parlamentari per formar govern, i hi ha altres majories possibles i menys de diàleg. Més amunt he raonat que no és evident que ara siguin menys probables que fa dues setmanes. El més important en aquest moment és convertir la majoria virtual en majoria efectiva. És cert que la resolució enforteix els negociadors catalans però discrepo de l’opinió que això els permeti ser, sense risc, més exigents. En particular, dubto molt que permeti, com a part de l’acord entre partits polítics, posar condicions a un govern que està en funcions i políticament a la defensiva. El govern que s’haurà de moure és el que vindrà, no l’actual. I el que ara ens convé és que vingui i que sigui fort. Tenim la possibilitat d’obrir un període -que haurà de ser llarg, jo l’estimo en, com a mínim, dues legislatures completes-, que permeti resoldre bé el conflicte, o almenys intentar-ho. El que passi en aquest període dependrà del fet que duri totes les legislatures necessàries perquè la dreta més moderada es convenci que a Espanya no es guanyen eleccions fent de la mà dura amb Catalunya l’eix del programa electoral, i perquè el clima polític es calmi -difícil mentre duri la repressió- i s’estableixi una negociació continuada que es desplegui en un encadenament de fites.
L’aritmètica dels escons ha fet que el protagonisme de la negociació sigui ara d’ERC. Però el més desitjable seria que hi hagués col·laboració entre ERC i JxCat per facilitar-la. Per exemple, JxCat hauria de poder assegurar a ERC que no es convocaran eleccions a Catalunya sense el seu acord, i ERC hauria de poder assegurar a JxCat que després d’unes eleccions el seu soci preferent, si les guanya, serà JxCat.