El Barça transforma el triomf en una rutina

BarcelonaLuis Enrique no va rectificar gairebé res al descans, als modestos vestidors d’Ipurua, una sala que segueix igual que quan hi entraven equips de Segona B. El tècnic asturià va aprofitar el descans per felicitar els seus jugadors. “L’últim partit ja es va jugar a un nivell molt alt, però aquest s’ha jugat encara millor. Els hi he dit al descans”, va admetre Luis Enrique, arquitecte d’un Barça caníbal, encaparrat a cruspir-se els altres equips de futbol com si estiguessin exposats en fila en un bufet lliure. Ara el Sevilla, ara el Rayo, ara l’Eibar. I pròximament, el Getafe.

A Ipurua, l’estadi més modest de Primera, a la població més petita on s’han jugat mai partits de primer nivell, el Barça va sortir amb cara de pocs amics, concentrat, com si fos una final de la Champions. No va concedir ni un bri d’esperança als bascos. Guanyar no s’ha convertit en un plaer, al Barça. S’ha convertit en una obligació i una rutina. I el manual d’estil blaugrana s’ha anat perfeccionant per no fallar. Amb el 0-4 a Ipurua, ja fa 36 partits oficials que no perd. El rècord, el millor de la història del futbol espanyol, no deixa de créixer i ahir va igualar el del millor Milan dels anys 90. Encara queden equips per superar, ratxes per igualar, rècords per batre. Però el Barça manté la capacitat de concentrar-se en cada partit, assaborint cada mossegada. “Que si ens calen noves motivacions? No, no ens calen. La motivació és guanyar cada partit i poder guanyar títols”, deia Mascherano al final del partit. El Barça, molts cops un grup humà que transmet alegria i electricitat, va mostrar la seva cara més freda i calculadora a Ipurua. Va traçar un pla, el va executar, va golejar.

Va ser un partit perfecte, sense cedir gols ni ocasions, sense desgastar-se ni patir lesions, fent un innovador triple canvi en els últims minuts per donar descans a Piqué, Rakitic i Arda, i permetent que Mascherano, com ja havien fet abans Busquets, Piqué o Neymar, es fes amonestar per ser baixa contra el Getafe i assegurar-se arribar al clàssic. Tot està calculat, al Barça. “Hem estat bé defensivament durant tot el partit. Si no arribem a estar així, hauríem patit molt”, destacava Luis Enrique, com si intentés recordar als aficionats que davant hi ha un rival a punt per saltar al coll del Barça si l’equip afluixa. Però el Barça, en aquest estat de forma, esborra el rival del camp per moments i la gent s’oblida que juguen onze contra onze. Tot comença i acaba al Barça.

Un Barça que surt reforçat d’un tram del calendari infernal. El 30 de desembre, després d’un llarg viatge de tornada des del Japó el dia 21 i d’unes curtes vacances, l’equip iniciava un tram de temporada amb 20 partits en tot just 67 dies. És a dir, un partit cada tres dies i mig, dos per setmana. I, d’aquests, n’ha guanyat 18, amb només dos empats. Amb 62 gols a favor i només 11 en contra. El Barça, curiosament, no és l’equip més golejador de Primera, ja que el Madrid n’ha fet més. Tampoc és el menys golejat, mèrit de l’Atlètic. Però és el líder i el millor equip en global. Ni el calendari, ni el cansament, ni els rivals han distret del seu objectiu el campió. “Som on volíem ser. Ningú ens ha regalat res. Ara arriba el tram decisiu de la temporada. Veig l’equip progressar, millorar, sense perdre l’ambició i les ganes. No ens fa por estar tan bé. No ens podem distreure, perquè encara ens poden pispar la Lliga”, deia Luis Enrique.

Messi ho decideix tot

Sense Neymar, que ha anat al Brasil per segon any consecutiu per l’aniversari de la seva germana aprofitant una sanció, i amb Iniesta descansant, el Barça va sortir amb un equip prou titular. Arda, cada cop més integrat, va bregar-se al mig del camp, i Munir, en atac, va aprofitar els minuts per fer el 0-1, el seu setè gol aquesta temporada. Però no va ser un Barça que xutés molt contra la porteria basca. El joc va ser una arma per anar enfonsant de mica en mica un rival que ja assumia la seva condició. Els jugadors del Barça, en un camp ple de fang en una ciutat obrera, van anar passant-se la pilota elegants, sempre ben pentinats, sempre ben situats. Esperant el moment en què el rival fallaria o Messi decidiria que calia posar una marxa més. L’argentí sempre decideix, amb encert, quan cal accelerar, veient espais que només veu ell, com en la cursa del 0-2 o la jugada del penal del 0-3. El Barça va cuinar el partit, com si fos una recepta, esperant el moment de cocció.

Amb Piqué i Mascherano ferms en defensa, el líder va fer tots els deures, ja que Suárez va retrobar-se amb el gol inventant-se una jugada magnífica en la jugada del 0-4: força per posar el cos i elegància per fer sotanes al rival. Les dues cares de Suárez i d’un Barça que no es cansa mai de guanyar.