El català ja no és cosa de tots
reconec que el tema de la llengua -i, de manera especial, dels arguments demagògics contra la normalització lingüística- m'ha portat molts cops a un estat d'ànim a mig camí entre la depressió i l'enervament, amb episodis de taquicàrdia. Sort dels vint mil·ligrams de Lisinopril, medicament contra la hipertensió, que prenc cada matí amb el cafè que no m'hauria de prendre (la meva metgessa no ho sap). Des de fa un temps ho porto millor, però tinc recaigudes. Últimament he llegit una dotzena llarga d'articles referits a aquesta qüestió. N'hi ha de tots els colors. Jo els recomanaria els dos que va publicar l'Albert Pla Nualart en aquest diari fa ben poc (1 i 2). El símil del partit de futbol jugat en condicions de manifesta desigualtat em sembla simplement indiscutible. No, el català no és ara mateix una qüestió de voluntarismes individuals. Això ajuda, per descomptat, però també neurotitza fins a límits que considero poc raonables, i fins i tot inassumibles. No pot ser que la condició de catalanoparlant esdevingui una mena de segona ocupació, una feina addicional o, en el pitjor dels casos, un apostolat a temps complet. Entenc, però, que hi ha gent que ho viu així, i em sembla molt bé.
Abans de començar l'article he escrit a Google tres paraules en castellà: catalán, dificultad i aprender. La primera entrada que apareix forma part d'un fòrum de la lliga ACB de bàsquet (els camins d'internet són imprevisibles!). Transcric sense variar ni una coma una mena de consulta i la seva corresponent resposta, amb data de juny de 2006. L'especifico perquè ningú pensi que la cosa estava condicionada per l'ambient immediatament anterior a l'1 d'octubre de 2017 ni res per l'estil. Pregunta: "Hola!!! Quiero aprovechar algo de mi no demasiado tiempo libre y tengo interés en aprender a hablar en catalán. ¿Es difícil?, debido a mis limitaciones horarias ¿Se puede aprender a distancia?. En realidad no quiero perder el tiempo quedándome a medias, la idea es aprender de verdad....... Espero opiniones. Salud". Resposta: "Sinceramente, creo que es una tontería. Si aprendes un idioma apréndelo para intentar comunicarte con la mayor gente posible, es decir, inglés y el que decidas. En Cataluña hablan castellano, y si alguien no lo habla entiendes la mayoría. Y si quieres que te sirva profesionalmente, ya sabes, inglés, francés, alemán, etc. Sabiendo 2 de esos es difícil que te quedes sin ningún trabajo. A no ser que estés muy interesado en trabajar en Catalunya no le veo sentido".
El fet que el segon cop que escriu el topònim Catalunya ho faci en català em fa pensar en algú que, si més no, té una certa familiaritat amb la llengua. Però el que m'interessa realment és l'argument: aprendre català és inútil. Concretament, és "una tontería".
Si l'article acabés en aquest punt, tot seria molt -massa- senzill. Però les coses són força més complicades. ¿L'ús social real d'una llengua depèn només d'un blindatge administratiu, d'una cuirassa legal? Els responc amb un exemple ben actual. El 2005, la República d'Irlanda i Malta van decidir prioritzar l'ús del gaèlic i del maltès, respectivament, en el si de la Unió Europea. ¿Vol dir això, doncs, que degut a la sortida del Regne Unit l'anglès deixarà de ser, de facto, la llengua de treball de la Unió? Òbviament, no. O vist des de l'angle invers: ¿aquest nou context contribuirà a un ús social real del gaèlic a Irlanda? Per desgràcia, estic convençut que no serà així. Per tant, ¿tot plegat significa que a partir de determinades situacions el destí de les llengües és irreversible? En absolut! Abans del 1947, l'hebreu era, en el sentit literal de la paraula, una llengua morta amb un ús purament litúrgic. Avui, en canvi, la seva vitalitat i fins i tot la seva producció literària són més que notables. Què vull dir, amb tot això? Doncs que la cobertura legal és una condició necessària, però de cap manera suficient.
Acabo amb una anècdota que no vol ser una conclusió, precisament perquè només és una anècdota. A començaments de la dècada del 1980 vaig conèixer una persona del nord d'Espanya que tenia un diccionari castellà-català molt rebregat. Sentia una veritable passió per l'Ovidi Montllor i se'n sabia de memòria les cançons. Podia mantenir una conversa senzilla en català. La vaig retrobar casualment el 2016 i vam evocar -per e-mail- els vells i bons temps, inclòs el diccionari. Era un moment àlgid del Procés. Em va dir una cosa que es pot interpretar de diverses maneres. "Antes, en España todo olía a ajo menos vosotros [els catalans]. Ahora ya todo huele igual".
