El retorn de Joan Carles I

Prenguem en consideració les notables declaracions de Pablo Casado, líder del PP, i de José Luis Ábalos, ministre de Foment i home fort del PSOE i del govern espanyol, sobre la possibilitat que el rei emèrit torni a Espanya efectuant una regularització fiscal per sortir del pas. Diu Casado que ell es queda “amb el llegat del rei don Joan Carles com a arquitecte de la Transició, peça imprescindible de les llibertats i la democràcia”, i que no vol entrar a valorar “qüestions personals”, com ara la fortuna personal amassada il·legalment i defraudant la Hisenda del mateix país del qual ell era cap d'estat. L'aportació del ministre era fins i tot més graciosa, perquè reprenia un conegut ritornello del mateix Joan Carles, i l'ampliava una mica: “La llei és per a tots igual, l'hem de complir tots igual, i això tant en el sentit negatiu com en el positiu”. Volia dir que, si en el passat altres grans defraudadors s'han pogut acollir a amnisties fiscals, també havia de poder fer-ho el rei d'Espanya, emèrit o en la condició que sigui. Aquesta era una especialitat del ministre Montoro: fer “aflorar” –era el verb que utilitzava– grans quantitats de diner negre a canvi de posades al dia amb l'Agència Tributària que sortien per un preu més que mòdic. Recordem amb una esgarrifança que Montoro també en deia “pescar pececitos”.

Assistirem a una curiosa operació d'emblanquiment de la figura de Joan Carles I, un bergant de qui han quedat més que clares, per a qui les vulgui veure, les motivacions i els objectius que han regit tota la seva vida, tant en l'esfera pública com en la privada. Tot i així, en el relat oficial –compartit per PP i PSOE, i que s'imposarà sense cap esforç a les tímides objeccions que pugui formular Unides Podem–, el tornaran a presentar no ja com un estadista de primera línia, sinó com un messies providencial al qual devem la democràcia i gairebé la mateixa existència. Tot l'encens serà poc per lloar-lo, i tampoc no es dubtarà a recórrer a les tracamanyes sentimentaloides de presentar-lo com un padrí que vol tornar a casa en aquestes dates assenyalades. S'obviaran la fuga i l'estada més que escandaloses en un país sense democràcia ni drets humans, i s'esborrarà per complet tota menció a la implicació de Felip VI, i de tots els membres de la casa reial espanyola, en els negocis bruts del pare. I d'aquesta manera l'estat espanyol seguirà la seva particular fuga cap endavant, fidel a un esperit de la Transició que en realitat no és més que la defensa de l'entramat d'interessos d'allò que coneixem com a sistema polític del 78, repetint una vegada i una altra que és una de les primeres democràcies del món, a veure si algú s'ho creu. La democràcia pot arribar a encabir moltes coses, certament, però el que no pot fer mai és integrar la corrupció com a element constitutiu, ni disfressar-la amb oripells, lloances i mentides. Un estat que fa això no fa més que condemnar-se a ell mateix a un endarreriment perpetu: després, que no es queixin tant de la “llegenda negra”.