Les eleccions en què un grapat de vots ho poden canviar tot
Cada vegada és més clar que les eleccions del 21-D van oferir una visió distorsionada de la realitat perquè van ser una resposta puntual a un moment excepcional i d’alta càrrega emotiva. Pràcticament ningú va votar en clau de governança o de projecte, sinó com a autodefensa o autoafirmació en un context de màxima polarització i en què la victòria dels adversaris apareixia com el pitjor dels malsons.
I així resulta que va guanyar un partit que no tenia cap alcalde, com Cs, enarborant el no a la independència, i el pols entre ERC i JxCat es va decidir per només 10.000 vots gràcies a una campanya molt més emocional dels postconvergents. La lògica d’aquell vot, però, no responia tant a la pregunta “qui vull que governi” com a “quin vot representa millor el meu estat d’ànim”.
Per això la foto resultant del Parlament estava desenfocada i la legislatura ha tingut, en general, un rumb erràtic. Ningú sap del cert, ni Govern ni oposició, què pensa de veritat la ciutadania un cop les aigües s’han calmat. Per això les pròximes eleccions són tan importants. Per primera vegada, almenys des del 2012, s’haurà de posar sobre la taula un programa de govern (caldrà gestionar la crisi del coronavirus) perquè ja tothom -o gairebé- en el camp sobiranista ha admès que la independència és un objectiu a llarg termini després del fracàs de l’estratègia seguida l’octubre del 2017.
L’únic que les enquestes donen per segur és que el suport als dos blocs, l’independentista i el que no ho és, es mantindrà força estable. Per tant, la batalla serà intrablocs. És aquí on pot canviar la correlació de forces, perquè hi haurà transvasaments importants de vot. Sembla bastant clar que Cs es desinflarà i perdrà vots en dues direccions: els moderats i progressistes tornaran al seu partit mare, el PSC, i els espanyolistes més exaltats optaran per Vox o, fins i tot, pel PP d’Alejandro Fernández. Tot i això, no s’espera que el PSC torni a ser el que va ser, quan aplegava en el seu si personatges tan dispars com Antoni Castells i Celestino Corbacho i superava el milió de vots, però sí que guanyarà pes. Els comuns quedaran reduïts a l’espai que sempre va ocupar ICV i esperant una oportunitat per reeditar un tripartit.
La batalla realment significativa, no cal dir-ho, és la que es lliurarà en el camp independentista. És molt possible que molts dels votants de JxCat el 21-D optin aquesta vegada per ERC, sobretot aquells que aposten per la via pragmàtica. I al revés: votants republicans que ara es vegin més reflectits en el que significa el puigdemontisme o fins i tot en la CUP. Precisament els cupaires es podrien veure beneficiats per votants farts de les disputes entre els socis del Govern i que aposten clarament per la unilateralitat.
El que no sabem és quin serà el resultat de totes aquestes sumes i restes, que per obra de la casualitat podrien donar un resultat molt semblant al del 21-D, vot amunt vot avall. Si passa això, un resultat ajustat entre ERC i JxCat voldrà dir que l’independentisme continua dividit tant respecte a l’estratègia a seguir (negociació versus confrontació) com pel que fa al model de país (eix esquerra-dreta).
En aquest supòsit només estaria en joc la presidència de la Generalitat, que com s’ha vist aquesta legislatura atorga un plus molt important a qui l’ostenta. Però fins i tot en el cas d’una victòria per la mínima d’ERC, les conseqüències serien molt importants. Primer perquè el president és el que dirigeix la negociació amb Madrid i, per tant, els republicans podrien aplicar la seva estratègia sense interferències. I segon perquè JxCat es quedaria sense la seva principal raó de ser: el partit que manté viva la flama de la presidència legítima de Puigdemont. En aquest escenari caldria esperar convulsions en el món de JxCat.
I, al contrari, una victòria ni que sigui per la mínima dels puigdemontistes abocaria ERC a una crisi, almenys d’identitat. Per això en aquestes eleccions un grapat de vots ho poden canviar tot.
