Eleccions en temps de desconfiança
Hi ha dues perspectives que determinaran el resultat de les properes eleccions. La primera, si es vota pensant en l’abans del 14-F o si es vota pensant en el després. És a dir, si hom vota o s’absté amb ganes de passar comptes pels incompliments sobiranistes, les incompetències del Govern o les complicitats amb la repressió, o si es fa apostant per alguna mena de futur, per incert que sigui. No seria la primera vegada que, a la vista dels resultats, una part de l’electorat voldria rectificar el seu vot ressentit per un de constructiu.
L’altra perspectiva que marcarà el vot és si se’l condiciona al present o si té en compte que es tracta d’una decisió per a quatre anys. Ara mateix no tenim ni idea de quin serà el present del 14-F: així de precari és el curt termini. No sabem si la vacunació començarà a deixar respirar o si estarem novament confinats, i per tant si l’estat d’ànim majoritari serà de desolació o d’esperança, si votarem serens o irritats. Però ni que estiguéssim en una situació dramàtica, cal recordar que els resultats valdran sobretot per a una etapa postpandèmica. I que caldria votar pensant que la reconstrucció pot ser per refer l’autonomisme, per salvar els mobles o per “tornar-ho a fer”.
Els dos eixos de decisió descrits també s’expressaran de manera implícita en les campanyes electorals. Els candidats, les llistes, els programes i els eslògans ens diran com entenen aquest 14-F els que s’hi presenten i quin tipus d’elector busquen. Però, seguint l’evolució dels darrers temps, el combat electoral el marcaran els relats i les emocions a la xarxa. I és que, paradoxalment, la cultura política en temps de desconfiança es refugia en els canals menys de fiar i que, confusament, aparenten escapar-se del discurs institucional.
Si un dia vaig dir que la confiança empeny al compromís, la desconfiança és amiga del fingiment. A més, el desig de transparència té un preu: la visió descarnada de la realitat política. Es fan més transparents les dobles intencions, les males arts i les mentides. També les ingenuïtats. I no és gens segur que els electors haguem desenvolupat prou mecanismes d’autodefensa i criteris suficients per destriar el compromís amb la veritat de la connivència amb l’engany. Al piulador de Twitter no li veiem la cara ni el gest, no hi ha comunicació no verbal, i la paraula pot enganyar més que el rostre.
Confiar en el seny d’uns electors que desconfien dels polítics i les institucions té molt risc. La desconfiança, com he dit, és un camp abonat per al cinisme i hom pot quedar a la mercè de la farsa. Quan analistes suposadament fins ens volen fer confondre les conseqüències amb les causes dels fets i acusen l’independentisme d’un declivi provocat per l’erosió de l’autonomisme, la ruptura del pacte constitucional del 78, i la unilateralitat d’un Estat sord al clam popular i capaç d’aplicar el 155, d'enviar porres a les urnes i de maquinar tota la repressió posterior, cal posar-se en estat d’alerta.
Els resultats del 14-F dependran, doncs, de com s’entenguin les eleccions. Dependran també de quin sigui el pes de l’antipolítica, que pot fer créixer els extrems més bel·ligerants i participatius, particularment l’extrema dreta de Vox, que podria arribar a fer enyorar Arrimadas. Dependran molt, a més, de si la propaganda aconsegueix polaritzar un suposat vot útil per concentrar-lo en la confrontació entre ERC i el PSC -com vol ERC, per guanyar Junts-, entre Junts i el PSC -com vol Junts per guanyar ERC-, o entre el sobiranisme i el PSC, per tal que aquests darrers guanyin alhora ERC i Junts. (Noti's que el PSC és a totes les apostes.) I, sobretot, dependran de qui s’abstingui més i involuntàriament deixi pas al seu adversari.
Som davant les que probablement seran les eleccions més transcendentals des del 1980, en el moment de més incertesa d’aquests darrers quaranta anys. Caldrà votar amb els cinc sentits.