PeriodistaAbans de començar el debat, els espectadors ja érem testimonis del primer fet que ens deixava astorats. La manera com María Casado, la presidenta de l’Acadèmia de la Televisió que organitzava el debat, petonejava els candidats quan arribaven i baixaven del cotxe. Era al·lucinant l’afectivitat que exhibia. Ja és fotut que en contextos professionals s’esperi de les dones que saludin amb petons, però l’estil de María Casado a l’hora d’agafar-los la cara, tocar-los el coll amb les mans i acariciar-los per fer-los els dos petons era d’un excés de familiaritat i estima impropi d’un context professional en què s’exigeix rigor, neutralitat i discreció.
L’espai, una nau d’un palau de congressos, no era l’adequat. El debate semblava en blanc i negre. El decorat, de disseny antic i que semblava vell i reaprofitat, de tons grisosos, era trist i ens transportava a l’estètica dels anys setanta. No hi havia color per enlloc ni cap mostra de l’existència de progrés tecnològic. La il·luminació convertia els candidats en rostres pàl·lids i projectava ombres per tot arreu. Hi havia reverberació del so i, de tant en tant, se sentien crits llunyans que semblaven psicofonies. El disseny del grafisme, horrorós. I encara és hora que algun rellotge en pantalla ens indiqui el temps, que es va gestionar de manera gens transparent. I això que a la sala de control hi havia anotadors de la Federació Espanyola de Bàsquet per controlar minuts i segons. La realització era la d’un professional gens acostumat a treballar en aquest gènere televisiu. Canvis de pla idèntics sobre el mateix candidat, càmeres que es movien, plans de reacció injustificats i pantalla partida quan no tocava.
A la primera pausa de publicitat, gràcies a una redactora de TVE, vam saber què eren les psicofonies de fons que havíem sentit a l’inici. Els crits venien de la sala de premsa just quan Albert Rivera va treure el tros de panot de Barcelona. Més enllà de les riallades, hi va haver periodistes que van aplaudir la reacció del líder de Ciutadans. Que des d’un plató se sentin els escarafalls i rialles de la sala de premsa és de televisió tronada. El rebombori de rialles va tornar amb el lapsus linguae de Iglesias. Va dir mamada en comptes de manada.
L’absència de dones en el debat era flagrant. Aquest cop es van assegurar que no es filtrés ni la senyora de la neteja passant el motxo abans de començar. Fins i tot Ana Blanco va recordar que no hi havia cap dona i que aquella “no era la foto de la paritat i igualtat” desitjable. I té raó. Però no només hi faltaven les dones. Faltava la presència de partits catalans i bascos que, tenint representació al Congrés, no tenen dret a participar en un debat que no només posa en relleu el privilegi masculí sinó el menyspreu per la plurinacionalitat.
Això no és un debat
El primer bloc, batejat amb l’eufemisme de cohesió territorial, era en realitat el plat fort d’arrencada per parlar de Catalunya. Un “ A por ellos ” en tota regla. TV3 es va citar tres vegades. I el primer a fer-ho va ser Pedro Sánchez proposant que la formació del consell de la Corporació es fixi a través d’un acord de dos terços del Parlament. La promesa d’una mesura que ja existeix. Però ja se sap que contra Catalunya es debat millor. Tot i així, va semblar que se’ls feia llarg i que necessitaven les preguntes d’Ana Blanco per estimular-los a discutir. Ara bé, a la primera pausa de publicitat de TVE, a Pedro J., que hi participava com a analista, li va semblar “trepidant”. Encara bo, perquè després del primer bloc va arribar el tedi. I és que un debat tan estructurat per blocs, la discussió es converteix en esporàdica. Potser el problema és plantejar debats massa llargs que a les dotze de la nit encara tenen dos blocs pendents d’acabar.