Entre eleccions

Estem entre eleccions. Com que és més fàcil comentar el passat que predir l’esdevenidor, parlaré sobre les eleccions que ja han tingut lloc.

La gran incògnita s’ha resolt bé. La pregunta de si hi havia una majoria de votants espanyols que tenien com a primera prioritat la duresa contra les institucions catalanes ha rebut una resposta clarament negativa. La transcendència d’aquest fet no es pot minimitzar. Obre la porta a l’esperança. Cal tenir present, però, que si bé la derrota de les tres dretes ha estat en escons i en vots, en vots no ha sigut una derrota espectacular. A tots els que considerem que hem guanyat ens toca ara fomentar polítiques que garanteixin que la victòria sigui a llarg termini. Que quan la dreta torni a formar govern -tard o d’hora passarà- no sigui concebible que ho faci a cavall d’una exigència d’aniquilació de la Generalitat.

Per part del govern de Sánchez això reclama una política de creació de confiança. És important que els catalans que han considerat, amb raó, que l’agenda de l’aznarisme consisteix a marginar la llengua i frenar el potencial econòmic català vegin que aquest no és el cas ni del govern de Sánchez ni de la base social que el sustenta. Que, per exemple, un ideal de coneixement educat de la llengua per part de tots els catalans no és vist com un problema, o que no sembli que perquè algun dia l’antiga Gas Natural pugui tornar a optar a Endesa -una empresa que no serà propietat pública italiana per sempre- calgui que tregui la seu de Catalunya, que es canviï de nom i que es vengui l’edifici corporatiu de Barcelona. Per cert, ¿no hauria de ser el mateix govern espanyol qui demanés a les empreses que van marxar de Catalunya que hi tornin? Potser el resultat de les eleccions a la Cambra no hauria sigut diferent sense la sensació d’abandonament per part de grans empreses, però no ha ajudat. Aprofito per unir-me a la felicitació de Crous als guanyadors.

S’ha vist com un punt negatiu que els partits catalans no siguin decisius al Congrés de Diputats. Potser ho és. Però a tot cal trobar-hi un angle favorable. Penso que aquesta irrellevància a Madrid eliminarà la temptació, impulsada per la rivalitat entre els partits sobiranistes, de practicar l’obstruccionisme de baixa volada. Amb l’episodi del nomenament de Miquel Iceta com a senador em temo que comprovem que aquesta característica de la nostra política segueix viva. Fent-li la traveta al senyor Iceta no es guanya res. Per cert, aprofito per expressar el meu condol per la mort sobtada d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Era un amic. El coneixia i respectava des dels temps en què va jugar un paper clau en la modernització, exemplar, de les estructures del finançament de la recerca a mitjans dels anys 80. Era un home intel·ligent -una virtut no prou valorada en política-, proper i poc emocional. El dia que arribin les negociacions serioses ens convindrà que a l’altra banda de la taula hi hagi gent amb aquests trets. Afegeixo que sobre les negociacions no ens hem de fer gaires il·lusions: no poden ser immediates, la fase actual continua sent la de distensió i creació de confiança. A més, tenim el factor pertorbador d’un judici que cada dia que passa sembla més desproporcionat i esperpèntic. A Hong Kong, una situació amb paral·lelismes amb la situació catalana, l’estat xinès l’ha resolt amb dues condemnes... a un any i mig de presó.

Els resultats de les eleccions també han establert d’una manera concloent que l’expressió política del sobiranisme és, i serà, múltiple. Aquesta ha estat sempre la posició d’ERC, i el temps li ha donat la raó. A més, els ha arribat l’hora. S’obre el cicle de la preeminència d’ERC. En ells recaurà ara la màxima responsabilitat per liderar el nostre futur polític. Predicció o desig: el que m’agradaria veure en els anys que venen és que els dos grans partits sobiranistes deixen de competir en l’eix nacional, un fet que ha portat a comportaments imprudents, i que es concentren a competir en l’eix de model econòmic i social. Hi ha molt espai per fer-ho. A Catalunya l’esquerra ha guanyat amb una majoria aclaparadora. Tanta, que cal pensar que una part del seu vot és recuperable per a les opcions de centre i centredreta, una observació que és particularment rellevant per a les corresponents formacions polítiques sobiranistes. Per cert, en un país tan inclinat a l’esquerra com el nostre, el centredreta seria homologable al centreesquerra dels que no ho són tant. Recordo que quan vivia a Califòrnia es deia dels membres moderats del Partit Demòcrata que eren com l’extrema esquerra a Indiana.