Atrapats en el temps
Com en la famosa pel·lícula protagonitzada per Bill Murray, sento que estic revivint aquests matins el dia de la marmota. Però, en comptes de saber quan faltarà per què s’acabi l’hivern, la noticia és la resposta governamental a una crisi sanitària –i econòmica– totalment imprevista i de conseqüències inesperades.
L’atzar ha volgut que hagi viscut l’inici d’aquesta pandèmia primer a Espanya i després a Suècia. Fa menys de dues setmanes Fernando Simón, director del Centre d’Emergències Sanitàries, comunicava que el tancament d’escoles “no reduiria els riscos, sinó que els augmentaria”. Miràvem en aquell moment a Itàlia, veient com a resultat d’una mala gestió pública l’allau que els venia a sobre. Com dies abans vam veure l’inici d’aquesta pandèmia a la Xina, pensant que tot això no ens afectaria.
Poc després vindrien els tancaments d’escoles per part d’algunes comunitats, les primeres restriccions i finalment la declaració de l’estat d’alerta. Pocs dies després, però a Suècia, tornava a viure la mateixa història, i escoltar el mateix missatge. Rentar-se les mans, no sortir si no et trobes bé, i els nens, a l’escola. Solidaritat i responsabilitat individual com a principal barrera a l’expansió del virus.
No soc epidemiòloga, i no m’atreviria a jutjar en plena crisi quin és el millor mecanisme per aturar una pandèmia. No voldria tampoc estar a la pell de qui ha de decidir aturar tot un país. Però em sorprèn sentir a molts dirigents posant en dubte les mesures aplicades en altres territoris. Sobretot quan els arguments inicials són exactament els mateixos.
Amb un percentatge de casos per habitant molt similar a l’espanyol, i sent el segon país d’Europa amb menys llits d’UCI per cap, Anders Tegnell, el Fernando Simón suec, deia aquest mateix dilluns que encara hi havia temps i que les mesures dràstiques aplicades per altres països no funcionarien. Poc abans havia afirmat que el Regne Unit i Suècia destaquen per afrontar aquesta situació d’una manera més científica, i no tan política com es fa en altres països. Dos dies després el primer ministre suec anunciava el tancament d’instituts i universitats, al qual es preveu que seguiran aviat les escoles d’educació infantil i primària.
De fet, una evolució molt similar a la que estem veient en aquest moments en el govern anglès. Deixar que el virus circuli lliurement per aconseguir així la immunitat de grup (herd immunity), que permeti no trobar-nos amb el mateix problema la pròxima tardor. Les mesures que Boris Johnson proposava la setmana passada sorprenien per la seva laxitud. Una estratègia, en les seves pròpies paraules, “diferent” de l’aplicada per altres nacions. Es testarien només els casos als hospitals, no els sospitosos, i es recomanava que la gent amb símptomes es quedés a casa, que no es fessin viatges escolars a l'estranger o que els més grans de 70 anys no anessin de creuer.
Això seria la heard immunity que, deien, era un concepte científic, no polític. Però aquesta mateixa ciència va ser la que pocs dies després ha fet que el Regne Unit passi a aplicar mesures molt similars a les de la resta de països. Evitar el contacte social, treballar des de casa o no anar a llocs d’oci. Què ha canviat? Un estudi de l'Imperial College of London que estimava en un quart de milió de persones les morts derivades de seguir amb aquesta estratègia de mitigació. Les alternatives –tancar escoles, aplicar quarantenes, etc.– no són especialment encoratjadores, i totes impliquen superar la capacitat del sistema de salut en algun moment. Però avançar en mesures més dràstiques podria reduir aquest nombre a uns quants milers de persones.
Des de la grip del 1918 hem pogut evitar, en gran part per sort, i per la ràpida intervenció dels governs dels països afectats, que la SARS a principis d’aquest segle o l’Ebola més recentment, es convertissin en una pandèmia. Però sabem molt poc de com funcionen els contagis de noves malalties en un món tan globalitzat com el que vivim. Per això, quan busquem com donar-hi resposta, en traurem més de mirar amb empatia aquells que ho pateixin en primer lloc, i amb la humilitat de qui vol aprendre dels errors dels altres. És el que li passa a Bill Murray a la pel·lícula: quan deixa de ser egoista i comença a pensar en les necessitats dels altres, deixa d’estar atrapat en el temps.